... un temps fora del temps: la darrera estança del laberint...

... divagacions amb un diari a la mà...

2011-12-10T06:52:00.000-08:00

... Una operació corrent. Anar al bar de sempre. Demanar el cafè, agafar el diari, anar a la taula on seus i que d'alguna manera et creus teva, i començar a passar pàgines mentre et porten la dosi de cafeïna diària. Petits glops de vici calent, mentre els ulls passegen pels titulars. T'atures en un, el llegeixes per sobre i continues. Informació caòtica malgrat el sistema ordenat de classificació. Tipografies ballant. Frenètica dansa d'articles. Només vols un petit recer, un lloc on aturar-te i poder assaborir glops de bona literatura periodística, salvavides del nàufrag, que et fa creure encara en una professió i en un ofici. Les darreres gotes de cafè llisquen entre les paraules del bon columnista. Potser sí que avui serà un bon dia...

"La existencia de un periodista contiene todos los elementos que dotan de gracia a la vida de cualquier hombre de provecho.

¿Sinceridad? Un periodista dice sinceramente aquello que no cree.

¿Creatividad? Un periodista crea sin parar, haciendo pasar sus deseos por realidades.
¿Amor? Un periodista ama con ternura lo que no merece amarse.
Pero estoy divagando de nuevo."

Serguei Dovlátov. El compromiso. Gasteiz: Ikusager Ediciones, 2005. Compromiso Undécimo, pàgina 157.

... retorns...

2011-08-15T03:32:00.000-07:00

... i deia Cortázar: "el escritor es culpable de literatura, nada le gusta más que imaginar excepciones, individuos fuera de la especie, monstruos no siempre repugnantes". Ell imaginava i jugava amb la realitat i amb el somnis. Torno a llegir a Cortázar i em retrobo amb la veu del protagonista, amb allò que diu i amb aquells pensaments sorgits a partir de les seves paraules. S'alcen davant meu fantasmes acceptats, formes no resoltes, dimensions desconegudes o absurdes, genis sense genialitat, fantasmes a desgrat, tot, dins d'una atmosfera inquietant sota una aparença normal i quotidiana. Espurnes de tristesa, d'acceptació, d'humor, de misteri, de sorpresa, de realitat, de fantasia, sense seguir una linealitat reglada, sense pèrdua d'interés, ni de força, ni de bellesa. I m'omplo de babes, i apareixen dimonis. Em sento culpable de barrejar frases i imatges, d'inventar sobre allò inventat, i a desgrat, agafo de nou la càmara i miro l'objectiu i em pregunto si sortirà el sol o si tornaran els núvols, mentre tot es descol.loca per tornar-se a col.locar de manera semblant però no igual...

... digueu-li introducció, digueu-li cloenda...

2011-04-19T14:47:00.000-07:00

... diuen que entre l'escriptor i el territori hi ha un vincle estret, una relació emotiva i fràgil alhora. El paisatge és capaç d'inspirar les més belles paraules, de donar veu al sensible i de fer brollar emocions íntimes. Davant seu ens perdem dins la seva grandesa, aturant-nos en cada petit detall.
Passejant per la literatura, anant d'un lloc a un altre, ens deixem endur i caminem, a poc a poc, pel simple plaer de fer-ho. Bressolats per les veus banyades de verds i blaus, es fan presents escenes, personatges i històries. Descobrim, redescobrim, muntanyes, aigües, pobles i gent, gaudint d'una terra propera i estimada.
I així, tot passejant, aprenem a mirar i a escoltar de nou el nostre territori a través de la literatura...

... dissabte 23 d'abril, en una plaça petita, en un poble de muntanya, un passeig...

... me'n recordo...

2011-01-09T07:39:00.001-08:00

... me'n recordo o crec recordar-ho, com si d'entre el son i la vigília les imatges quedessin barrejades, sense saber quina pertany a un i quina a l'altra...

... el soroll de la fusta del terra sota els peus marca cada passa. Els dits es passegen pels lloms dels llibres i acaronen aquelles enquadernacions de pell gastada, de cartró rosegat i de lluentors perdudes. La mà s'atura sobre un llibre, fa un petit moviment de canell i, molt a poc a poc, surt del seu lloc. En obrir-lo, la pols pessigolleja el nas i l'omple de la fortor de paper vell i tinta impressa. Les hores passen des del seient improvitzat en aquella finestra. I amb el llibre a les mans, llegint, o prement-lo lleugerament contra el pit, mentre els ulls s'endinsen en aquell cel, sovint els personatges de la lectura es confonen amb aquells núvols esfilagarsats que enteranyinen el blau.
Recordo l’arribada a la casa, com la mare feia dissabte i amb un drap a l’escombra repassava els racons del sostre. Tanco els ulls i encara puc notar el formigueig per tot el cos en veure aquelles aranyes que queien. Em miro els llibres. El cel va canviant de color i de forma, omplint-se de reflexos plens de llum i d’ombres, anunciant lentament el pas de la tarda...

Fogueres a la plana, de Shohei Ooka

2011-01-09T06:34:00.000-08:00

Shohei Ooka (1909- 1988), escriptor japonès contemporani.

Ooka, Shohei. Hogueras en la llanura (Nobi, 1951).

Barcelona: Libros del Asteroide, 2006; 235 pp; traduït per Fernando Rodriguez-Izquierdo i Gavala; ISBN 84-935018-3-2

En el 1959 es fa l'adaptació al cinema de Fires on the Plain, sota la direcció de Kon Ichikawa.

La derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, va deixar abandonats molts soldats en l’illa filipina de Leyte. Tamura, un soldat ras i malalt, rebutjat per la seva patrulla i per l’hospital de campanya, n’és un d’ells. I tot i la llibertat d’escollir quan morir, decideix sobreviure. La solitud, la fam i la bogeria, fan sorgir el millor i el pitjor de l’ésser humà.

Focs delators, fusell i granada de mà. Selva desconeguda, pluja i fam. Perdedors perduts. Moralitat trobada. Mans esquerres i mans dretes.

“Es natural que no podamos recordar exhaustivamente nuestro pasado. Sin tener en cuenta las brechas en nuestra rutina, las experiencias, tan semejantes unas a otras, se van acumulando, y las últimas recubren las anteriores, de manera que fácilmente se toman unas por otras dando pie a extrañas analogías. A veces lo único que podemos recordar es precisamente esa acumulación de tantas experiencias parecidas.
El hecho de que yo pueda reconstruir lo que me sucedió durante todo ese tiempo -ajustándonos a una cronología: qué acaeció antes, que sobrevino después- se debe seguramente a que las experiencias de entonces no se asemejaban en nada al resto de experiencias de mi vida.
Aunque lo único cierto era que yo estaba vivo, en aquellos momentos me faltaba la conciencia de estar con vida.”

Lluny de condemnes morals a la guerra, és la moralitat del soldat, la que el salva de caure en la bogeria més extrema. Lluny de crides i protestes pacifistes, és la interiorització dels actes i dels esdeveniments, la que evidencia les conseqüències de les pròpies decisions. Lluny de coirasses, Ooka, amb mirada intensa i profunda, omet paraules innecessàries, i reflexiona. La naturalesa humana, la pròpia identitat, poden construir-se i enderrocar-se sobre valors i ètiques. La seva supervivència depèn d’un mateix, quan davant el límit, enmig de les tenebres, cal decidir si es continua o no sent humà. Una decisió capaç de trencar l’equilibri entre la cordura i la bogeria, entre l’honor i la degradació. I, només sobreviure esdevé una necessitat superior. El soldat malalt i derrotat, camina perdut en una selva pròpia sota la pluja dels conflictes interiors.

… Oscil.lacions. Equilibris. Espera. Moviments desesperats buscant l’alliberament. Tensió a la corda fluixa. El temps passa, i l’aranya s’atança a la presa…

-la darrera estança del laberint, 24 de juny de 2009-

Tsugumi, de Banana Yoshimoto

2011-01-09T06:24:00.000-08:00

Banana Yoshimoto (1964- ), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Tsugumi (Tsugumi, 1989).

Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2008; 181 pp; traduït per Albert Nolla i Bibiana Morante; ISBN 84-8383-026-0

La Maria passa un darrer estiu amb la seva amiga de la infantesa, Tsugumi. Aquests dies de vacances a l’hostal Yamamoto, donen veu a les imatges d’un temps i unes relacions marcades per la vida familiar, l’amistat, l’amor i la malaltia.

Records de mar i d’estiu. Enyorança d’un temps passat. Malalties que creen cuirasses. Amistat, amor, olor a sal i a sorra humida.

“En el archivo de ‘noches de verano’ que tengo en mi cabeza, guardo los negativos de varias noches similares. En ese momento, pensé que situaria el negativo de aquella noche muy cerca del de aquella otra en que fuimos caminando al pueblo de al lado. El simple hecho de saber que en el futuro me aguardaban noches como aquellas dos me infundia cierta esperanza. Noches muy hermosas, noches en que a embriagadora fragancia del viento cruzaba el pueblo y lo llenaba de la presencia incolora del mar y de las montañas. Sabía que aquella noche jamás se repetiría, pero me daba igual. Sólo pensar que, quizás, algún otro verano volvería a vivir una parecida me hacía sentir mejor.”

Un escrit des de la frontera. Una narració d’estil senzill i íntim, que flueix suau entre la llum i l’ombra. La mirada innocent davant la mirada antiga d’aquell qui ja sap, no perquè ha viscut una llarga vida, sinó perquè la brevetat li dóna una estranya i intensa saviesa. La malaltia marca el ritme de la vida, sense ofegar el batec latent de l’amistat, la descoberta i l’amor.

… Silenci. Un breu silenci. Un callat bram interior, capaç de fer voleiar pensaments i somnis. Estranya dansa que apropa i separa una buidor plena de paraules…

-la darrera estança del laberint, 11 de maig de 2009-

El so dels colors, de Jimmy Liao

2011-01-09T06:06:00.000-08:00

Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès contemporani.

Liao, Jimmy. El sonido de los colores (Sound of colors, 2001).

Cadis: Barbara Fiore, 2008; 80 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-93559182

Una noia amb bastó blanc i ulleres fosques, va i ve pel metro. A cada parada es troba amb persones i llocs reals, amb fantasies i somnis, mentre cada color té un so que dibuixa paisatges en la foscor.

Passadís que puja i baixa. Escales que van i venen. Gent, sorolls i olors sota un vel negre. En l’ombra, el so dels colors i la buidor de les imatges.

“El año en que el ángel se despidió de mi
en la boca del metro,
poco a poco,
yo había ido perdiendo la vista.
Una mañana de otoño, el día en que cumplía quince años,
mientras fuera lloviznaba
y después de haberle dado de comer al gato,
a las seis y cinco,
me encaminé hacia el metro.”

Amb paraules de Wislawa Szymborska comença la història. Ens diu que no saber en quin món es viu, és una gran sort. Aquest desconeixement, que pot ser font d’angoixes i pors, pot, també, fer sorgir el que somiem. Pot donar llum a la foscor d’allò que desconeixem. Pot acolorir amb sons la negror d’allò que ignorem.
Tanco els ulls i acaricio les imatges gravades en la retina. Sé on s’amaguen les paraules i les repeteixo amb un xiuxiueig, mentre els meus dits es mouen per la il.lustració, com si les paraules es desveetllessin pel tacte. Penso en sons i melodies, plenes de textures i colors, i sé que els mots dibuixen imatges amb un traç de poesia. I així m’ho confirma, en arribar a la darrera pàgina, en Rainer Maria Rilke i el seu poema “La cega”.

… Pous profunds i ombrívols. Pèrdua de contorns i paisatges. Buidor de llum i de color. Caiguda sense retorn. Foscor…

-la darrera estança del laberint, 10 de desembre de 2008-

... me'n recordo...

2010-10-12T09:01:00.000-07:00

... me'n recordo, sí, i encara fa mal. Però ja no és aquell dolor punyent. Hi ha dolors que s'arrelen i acaben formant part de tu, com una cicatriu que queda per sempre més...

... alguns dies, encara em sembla veure retallada la seva silueta, amb el cap cot, aguantant la roba amb una mà i una agulla enfilada a l'altra, fent aquelles puntades petites. D'altres, en obrir la porta, em sembla recordar el so de la màquina i puc intuir l'ombra del seu cos, mentre amb la mirada fixa veia passar la roba sota l'agulla...

... metamorfosi...

2010-10-05T04:42:00.000-07:00

... des de sempre, quan parlen de metamorfosi, penso en Dafne que voluntàriament va demanar ser transformada abans de cedir al desig d'Apol.lo. Però el neguit de saber que sota l'escorça encara bategava el seu cor que, malgrat la transformació, encara refusava els petons i les abraçades del seu perseguidor, mai ha deixat de trasbalsar-me. Quins sentiments van ofegar-se sota les paraules que, suplicant el favor de Peneu, van provocar la destrucció del seu cos? Malgrat tot, el déu va fer d'ella el seu arbre i la seva presència restà lligada a la seva a ornamentació. Potser llavors la jove nimfa va ser conscient de les conseqüències d'aquella pregària sense retorn. Qui sap si el crit d'horror d'ella i la mirada perplexa d'ell no van omplir aquell bosc, escenari de la persecució i del miratge, i el seu ressó encara es mou entre les fulles d'aquell i altres arbres, anònims espectadors de tot...

"Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada."

Ovidi, LES METAMORFOSIS I- VI. Editorial La Magrana.

... i si bé en la literatura trobem dones que veuen en la metamorfosi una fugida, sempre tinc present a la noia que abans de morir cremada es va transformar en salamandra. Entre les flames, ella, l'amant, va veure com l'home que estimava no feia res per salvar-la. Sentint el foc en la pell, ella, la bruixa, va caminar entre les brasses sota la pell negra de l'amfibi. Quieta sota el llit, ella, l'animal, d'amagat i en silenci contemplava allò que mai més podria tenir i perseguida i desenganya, va fugir per endinsar-se en una bassa...

"I jo era a totes dues bandes: entre el llot, amb les anguiles, i una mica en aquell món de no sé on..."

Mercè Rodoreda. TOTS ELS CONTES. La meva Cristina i altres contes: LA SALAMANDRA, nº18 de la col.lecció MOLC d'Edicions 62 i "la Caixa".

... metamorfosi, canvi, transformació, opcions sense retorn. Si mantenen l'absència de rebel.lió i duen a caure en la més fosca impotència, les fugides pesen com condemnes. L'ésser transformat es perd sota un cos mutat, mantenint la seva capacitat humana i quedant ancorat entre mons als quals ja no pertany...

Imatge: Apol.lo i Dafne, de Gian Lorenzo Bernini, 1621- 1624.

La fòrmula preferida del professor, de Yoko Ogawa

2010-09-19T09:48:00.000-07:00

Yoko Ogawa (1962-), escriptora japonesa contemporània.

Ogawa, Yoko. La fórmula preferida del profesor (Hakase no aishita sushiki, 2003).

Madrid: Funambulista, 2008; 289 pp; traduït per Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer; ISBN 84-96601-37-6

Una assistenta ens explica la relació d’ella i el seu fill amb un vell professor de matemàtiques. Seran les matemàtiques, l’amistat i el lligam que s’estableix entre ells, el que omplirà el dia a dia de mare i fill i l’autonomia de vuitanta minuts de durada de la memòria del vell professor, la qual va quedar aturada, anys enrere, moments abans d’un accident de tràfic.

Vuitanta minuts. Papers enganxats a l’americana. Records immediats que caduquen. Records passats que no s’han oblidat. La bellesa del llenguatge matemàtic o com aprendre a mirar, a través de les matemàtiques, la vida.

“Me preguntaba yo gracias a qué truco de magia algunas palabras ordinarias adquieren una resonancia romántica en cuanto son utilizadas en matemáticas. En el número amigo, y también en el número primo gemelo, se percibe precisión y a la vez una especie de timidez, como si se hubieran escapado de un poema. La imagen aparece entonces de forma vívida, y en ella los números se abrazan, o están de pie cogidos de la mano, vestidos de la misma forma.”

Sovint no deixa de sorprendre’ns com les coses més senzilles van penetrant dins nostre sense que ens adonem. La senzillesa en la feina, en l’actitud, en la manera de ser i en els actes. La senzillesa en el gest i en la paraula, en el coneixement i en l’ensenyament. La vida pot quedar reduïda a vuitanta minuts de records que després són oblidats, sota el so pesat de les agulles del rellotge que marquen el temps que passa i no torna. Minimitzar aquest fet i acceptar les mateixes preguntes una i una altra vegada, esdevé un gest senzill que mare i fill fan, davant l’estimació que va sorgint vers al vell professor de matemàtiques. La vida més enllà dels vuitanta minuts i de la resolució de difícils equacions, porta a tornar a ensenyar, a tornar a despertar una ment novella al fascinant món dels nombres i les equacions. Saber mirar i saber escoltar, intentar comprendre i intentar ajudar, conèixer i aprendre, acaben sent maneres d’estimar sense recança, sense esperar res a canvi. Yoko Ogawa ens parla de descobrir i de compartir, amb la bella complicitat matemàtica, la senzillesa d’unes vides entrellaçades afectivament.

… Quants cops es desvetlla el mateix paisatge davant una finestra? Quants? A cada nova mirada, ínfimes descobertes mostren nous matisos desconeguts…

-la darrera estança del laberint, 26 novembre de 2008-

Desencontres, de Jimmy Liao

2010-09-19T09:37:00.000-07:00

Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès, contemporani.

Liao, Jimmy. Desencuentros (Turn left, turn right, 2006).

Cadis: Barbara Fiore, 2008; 128 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-935591-9-9

En un vell bloc de pisos d’un barri de les afores de la ciutat, viuen els protagonistes. Ella sempre que surt, va cap a l’esquerra, vagi a on vagi; ell, cap a la dreta. Un dia, però, es troben en un parc i la ciutat deixa de ser freda i gris, fins que la pluja els separa.

Ella a l’esquerra, ell a la dreta. Paral.leles que convergeixen i se separen. Il.lusió de la casualitat que el destí no deixa repetir. Cap dels dos gira el cap.

“En el cielo ceniciento, el sol no se atrevía a asomar siquiera, lo cual provocaba en la gente una insólita melancolía, de modo que a menudo a los caminantes les asaltaban las ganas de echarse a llorar.”

Un poema de Wislawa Szymborska inicia aquest àlbum il.lustrat, un dels finalistes del Premi Llibreter 2008. Els seus versos anuncien un relat i unes imatges carregades d’una dolça melangia. En Jimmy Liao, amb la poètica de les seus dibuixos i els petits fragments de text, ens il.lustra una mena de dietari, breu de paraules i extens de sensacions. Dues vides paral.leles, prenen direccions oposades dia a dia, fins que l’atzar els fa convergir en un parc, per tornar-los a separar la pluja. La proximitat real, pot esdevenir la llunyania més infinita quan un no s’atura i tomba el cap. El temps i la ciutat continuaran endavant, mentre la doble pàgina enregistra la breu història d’un desencontre.

Video YouTube

… L’absència de respostes i el silenci de les casualitats, poden arribar a omplir el buit on juga l’atzar…

-la darrera estança del laberint, 10 d'octubre de 2008-

Les balades de l'all, de Mo Yan

2010-09-19T09:26:00.000-07:00

Mo Yan (1955-), escriptor contemporani xinès.

Mo Yan. Las baladas del ajo (T’ien-t ang suan t’ai chich ko, 1989).

Madrid: Kailas, 2008; 489 pp; traduït per Carlos Ossés; ISBN 84-89624-42-9

Des del govern arriben promeses de grans guanys per les collites d’all. Els pagesos dediquen tots els seus esfoços al seu cultiu, davant l’esperança de millores econòmiques. Però la collita resulta ser més gran que l’espai dels magatzems estatals i els alls no es poden vendre. Comença una revolta que acabarà sent durament reprimida.

Alls. Pobresa, gana, cobdícia i egoisme. Desànim i rebel.lió. El poder utilitza la violència i la brutalitat per fer callar les veus. Hi ha veus que no han de callar.

“Los pies y manos del bebé se doblaron hacia dentro y los ojos se escarcharon.
-Cuando era como tú, mi niño, también quería salir y ver el mundo exterior pero, después de llegar aquí, me daban gachas para cerdos y comida para perros, y trabajé como un buey y un caballo juntos, me golpearon y me dieron patadas, tu abuelo incluso me colgó y me azotó con el látigo. ¿Todavía quieres salir, mi niño?
El bebé metió el cuello entre los hombros, convirtiéndose en algo parecido a una pelota, con los ojos llenos de terror y de espanto.”

Una novel.la que fuig de la linealitat i es recolça en la veu de diversos narradors. Un relat de bellesa poètica i crua violència, narra uns fets que ens endinsen en la Xina rural: una visió oposada a la Xina del progrés i la tecnologia, les olimpiades i l’estètica refinada. Un món rural on encara ser dona significa pertànyer a una categoria inferior. Un món on la fam és el gran eix que mou les vides de tots els seus habitants. A través de situacions paral.leles dins d’un dispers espai temporal, el clima de la narració va centrant les vides d’uns pagesos en flux fascinant i brutal, líric i cru, màgic i injust.Una crònica d’unes situacions que es van arrodonint al llarg de la novel.la, dins d’un temps i un espai, entre la vida i la mort. Una novel.la coral on s’alternen les veus que s’alcen per sobre la intensa olor a alls i una sensació agredolça.

… On és la mirada crítica? On la veu clara? On la mà ferma? On?! Els rostres es giren, els ulls s’aparten i les veus s’apaguen. Es gira el cap, fent veure que no es veu i que no se sap. ¿On sorgiran aquells capaços de destruir per a tornar a construir de nou, damunt de tot allò que està podrit?…

-la darrera estança del laberint, 5 de setembre de 2008-

Crònica de l'ocell que dóna corda al món, de Haruki Murakami

2010-09-19T09:17:00.000-07:00

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Nejimaki-tori kuronikuru, 1992-1995).

Barcelona: Tusquets-Maxi, 2008; 903 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-8383-510-4

En Tooru Okada està a l’atur i s’ocupa de les feines de casa mentre la seva dona, la Kumiko, treballa. El seu gat ha desaparegut. Un dia truca per telèfon una dona misteriosa, buscant el gat descobreix una casa abandonada del barri, i en Tooru veu com tot el que l’envolta, tota la seva normalitat, comença a caure en una espiral estranya.

Barrets vermells, gats que marxen, la Kumiko que desapareix, pous, taques a la galta, aigua i històries difuminen el món real en el món del somni, al so del ric-ric d’un ocell que dóna corda.

“Cuando renuncié a esforzarme en pensar en algo en concreto, acudieron a mi memoria recuerdos fragmentarios. Me asaltaron en secreto, como el que llena en silencio un agujero. Lugares adonde había ido, personas a las que había visto, heridas que había sufrido en mi carne, conversaciones que había mantenido, objetos que había comprado, cosas que había perdido: fui capaz de recordarlo todo claramente. De manera tan vívida y detallada que me sorprendió a mí mismo.”

En Murakami treballa en aquell terreny entre el quotidià i el somni. Una situació normal pot anar-se difuminant en un espai, cada cop més indeterminat, augmentant de dimensions, reduint-se fins tornar-se eteri, mostrant estranyes connexions que es mouen per una mena d’atzar latent en el text, mostrant una tendència a l’expansió, al creixement, mentre es va desenvolupant una crònica fluida, a voltes fragmentada, davant dels nostres ulls. De vegades les coses canvien sobtadament i només posen de manifest una gran certesa, que no les coneixem realment. A vegades cal trobar aquell pou, aquell lloc profund i aïllat on submergint-nos en una buidor, fosca i densa, per poder mirar-nos per dins i per poder mirar tot el que ens envolta. Un lloc on tot pot perdre aquells contorns reals que creiem dominar i saber, on se’ns presenta una definició de línies nova, que sent la mateixa, fa que sigui diferent. Un buit que cal enfrontar, cal mirar sense buscar res en concret, i que potser passa del caos a l’odre o fa el camí contrari davant els nostre ulls.

… L’estiu ho té. Agafes aquell llibre gruixut, busques el teu espai i el moment adequat i comences la lectura. Tot el que t’envolta comença a desdibuixar-se, sense que en siguis conscient, mentre et capbusses en una història que a poc a poc t’embolcalla…

-la darrera estança del laberint, 18 d'agost de 2008-

Somni profund, de Banana Yoshimoto

2010-09-19T09:04:00.000-07:00

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Sueño profundo ( 1989).

Barcelona: Tusquets-Andanzas, 3a. edició, 2006; 172 pp; traduït per Lourdes Porta; ISBN 84-8310-324-9

Tres històries protagonitzades per tres noies. Tres moments de les seves vides amb els somnis, el present i el passat com a nexe comú.
Una noia i un home casat. Una noia i el seu germà mort. Una noia i l’alcohol. Pèrdues i records barrejats amb somnis i il.lusions. Moments en els que tot pot enfonsar-se o continuar surant.

“Yo siempre estaba un poco triste, acosada por la añoranza de la luna que brillaba en la lejanía mientras me iba hundiendo eternamente en lo màs hondo de la noche azul y me teñía de azul hasta la punta de las uñas.”
Sueño Profundo

El vaig llegir fa molt i em va fer pensar en aquells moments de la vida on un petit esdeveniment es pot convertir en un gran detonant. Una petita espurna que pot fer d’aturador o edevenir una obertura, sense que es pugui saber el perquè i només una mena d’intuició t’ho digui a cau d’orella. Quelcom que no va bé, però tampoc pots dir que va malament. Simplement no acaba d’encaixar, i per més voltes que li donguis sembla no existir una solució. Els records es confonen en els somnis, pesats i feixucs que donen aquella sensació amarga de que no acabes mai de dormir o de que dorms massa. Tot de bromes distorsionen milers d’imatges que no fan res més que dibuixar-se i desdibuixar-se, com si fossin castells de sorra fina que amb un cop de vent o d’aigua, es desfan. I esperes. No fas res, mires i segueixes els curs de reflexions i pensaments que no saps a on van. No esperes aquella solució brillant que ho canviarà tot, donant un gir acrobàtic a la situació. Només pots intuir que si apareix, ho farà tímidament, com una petita llumeneta que tot just trencarà la foscor i perfilarà la vora del penyasegat que tens als peus. Però ni serà màgica, ni t’ho solucionarà tot.

… La petita llambregada trenca la foscor i s’apaga. Es torna a repetir el gest. L’olor i el sorollet anuncien de nou la fama. Un i un altre cop, fins que aguantarà el suficient per apropar-se al ble i encendre l’espelma…

-la darrera estança del laberint, 6 d'agost de 2008-

... me'n recordo...

2010-07-20T03:20:00.000-07:00

... me'n recordo de moltes coses, de molts llocs, de moltes situacions, de molta gent. Recordar és fer parlar la memòria, mirar amb nostalgia el que s'ha perdut, vagarejar en el passat. Sé que no és bo viure en aquells temps que ja no tornaran. Però també sé que no és bo oblidar...

... padrí em parlava de xops i de clops quan deixava el ribot i mirava cap al riu, després callava i els seus ulls de pluja es perdien en els records que dibuixaven un somriure en el seu rostre, com una música càlida a cau d'orella...

... sirenes...

2010-06-10T12:51:00.000-07:00

... quan era molt petita i no sabia de mites ni llegendes, vaig conèixer una Sireneta que va canviar la cua i la veu per unes cames, a la recerca d’un amor que no va ser correspost, i va convertir-se en escuma del mar. De més gran, em van dir que les sirenes eren meitat dona i meitat d’au, i que d’alguna manera van perdre les plomes, i van canviar les ales inservibles per una llarga cua de peix. Em van explicar que la seva veu era tan melodiosa, que situades en la frontera amb el món conegut, simbolitzaven el perill de passar aquest límit, i eren la mort per a tots aquells que les escoltaven. Em van parlar d’una expedició que buscava un velló d’or i que va passar davant una illa on vivien les sirenes, feta de sorra blanca de la pols dels ossos dels nàufrags, entre els tripulants hi havia un geni del cant que amb la seva veu i la seva lira, va cobrir les melodies de les nimfes marines i les va derrotar. Vaig llegir que un heroi d’una guerra, tornant d’un llarg viatge, les va vèncer en posar taps de cera a les orelles dels seus mariners, mentre ell, lligat al pal major, les va escoltar, i tot i enfollir per les seves veus i demanar que el deslliguessin, no va ser obeït, i també les va derrotar. Fa temps, quan els mites i els contes van ser guardats, un nou relat va ressonar a cops d’onada. En ell, les sirenes no van cantar. Un silenci va omplir les seves boques, acompanyat pels sospirs d’aquells rostres de gran bellesa, que només volien mirar-se en aquells ulls de mirada profunda del brau guerrer encadenat...

A vosotras Aqueloides, ¿de dónde os vinieron esas plumas y patas de ave, siendo así que vuestro rostro es de doncella? ¿Es acaso porque cuando Prosperita cogía flores primaverales os encontrabais entre sus acompañantes, sabias Sirenas? Vosotras la buscasteis en vano por el mundo entero, y entonces para que también los mares conocieran vuestro penar deseasteis poder posaros sobre las olas apoyadas en los remos de unas alas, y los dioses os fueron propicios y visteis como vuestros miembros se tornaban dorados con el súbito aparecer de unas plumas. Pero para vuestra musicalidad, destinada a deleitar los oídos, y los dotes eximias de vuestra boca no perdieron el uso de la voz, subsistieron vuestras caras de doncellas y vuestra voz humana.

Ovidi. METAMORFOSIS. Cant V (551- 564).

-Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobréis va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
Amb cera dolça que hauràs remollit, a la fi que no hi senti
Cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
Fes que et lliguin de mans i de peus dins del ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

Homer. L’ODISSEA. Les aventures d’Ulisses. Les Sirenes, Escil.la i Caribdis (XII, 8- 311). Ed. La Magrana.

Y efectivamente, cuando Ulises llegó, las poderosas cantantes no cantaron, sea porque pensaron que lo único apropiado para este adversario podría ser sólo el silencio, sea porque la vista de la felicidad que reflejaba el rostro de Ulises, que no pensaba en otra cosa más que en cera y cadenas, les hiciera olvidar su canto. Pero Ulises, por así decir, no oyó su silencio; el creyó que cantaban, sólo que él estaba protegido contra su canto. De un vistazo notó primero los giros de sus cuellos, las profundas inspiraciones, los ojos llenos de lágrimas, las bocas entreabiertas, pero creyó que todo era debido a las melodías que se elevaban inoídas en torno de él. Pero pronto todo se deslizó fuera del campo de sus miradas, puestas en la lejanía; las sirenas prácticamente se esfumaron ante su decidida firmeza, y justo cuando más cerca estuvo nada más supo de ellas. Pero ellas, más hermosas que nunca, se estiraron y giraron, dejaron ondear, libres al viento, sus abundantes cabelleras, y distendieron sobre las rocas sus dedos de larguísimas uñas. Ya no era cuestión de seducir, sino que solamente querían –y tanto tiempo como fuese posible- atrapar todavía al vuelo algo del fulgor de ese par de grandes ojos negros que tenía Ulises.

Franz Kafka. RELATOS COMPLETOS. El silencio de las sirenas. Ed. Losada.

... m'estimo més les sirenes de cua de peix i escates irisades que reflexen el sol amb els colors d’aquell camí que dibuixa la pluja, a les sirenes alades que recorden les Harpies. M’agrada pensar en elles, pentinant-se les llargues cabelleres i cantant dalt de les roques o a bressol de les onades, entonant dolces melodies que guien als pescadors, enlloc d’entonar cants d’ultratomba que porten la mort a tots aquells que les escolten. Les imagino preferir tornar-se escuma del mar, abans d’aconseguir per qualsevol mitjà el seu desig. I, sí, crec que van callar, no un cop, sinó dos. Primer, davant d’Orfeu, que va entonar les seves melodies i elles, en descobrir una veu tan clara i pura com l’aigua d’una font, van restar en silenci, admirades del seu art. Després, davant d’Odisseu, van tornar a callar, aquest cop admirades per la força d’uns ulls que les va dur al fons de l’abisme més profund de la mirada i que, després, en tots dos casos, van tornar a les profunditats fosques i solitàries de la seva llar, des d’on de nit, sota la lluna plena i els reflexos argentats de les onades, canten melodies que parlen d’una veu molt dolça i d’uns ulls de brillant foscor que amb la seva força van fer emmudir els seves veus...

Imatge: The Siren, 1900, de John William Waterhouse.

... quatre roses, Leveroni, Torres, Espriu, Maragall...

2010-04-23T04:32:00.000-07:00

Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.

Rosa Leveroni

UN ALTRE ABRIL.

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,
és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Màrius Torres

LES ROSES RECORDADES

Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven.

(…)

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per’xò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.

Joan Maragall

... una de tantes reflexions...

2010-04-15T07:43:00.000-07:00

... cal que es valori amb paramètres de lentitud o de rapidesa cada procés de gestació creativa, si la lectura ens captiva? La formació i desenvolupament de l'obra donen una visió que va més enllà del llibre que acabem de llegir, però no asseguren que el lector s'hi hagi endinsat. És el conjunt de personatges ben aconseguits, de situacions ben resoltes, de diàlegs plens de força, de donar veu al sensible, el que forja la novel.la. Però, per a que tot aquest engranatge funcioni, cal el domini de la llengua. L’escriptor no escriu per compte dels altres, com si ho faria un escrivent, sinó que ho fa per a si mateix. Per mitjà de les paraules ens arriba la seva veu, i, és el què diu i com ho diu, el que fa que, realment, la seva creació ens captivi o no…

... 100 anys i encara en el llindar...

2010-04-01T11:15:00.000-07:00

... rellegint Rosa Leveroni, en el llindar, de Maria-Mercè Marçal, reescric aquest fragment...

"(...) Tal com ha succeït també en el cas de les altres poetes catalanes de nom reconegut i que mereixen indiscutiblement un lloc en la història de la literatura, la normalitat editorial no l'ha pas acompanyada del tot i la seva obra, breu, no ha conegut la difusió i l'interès deguts per part de la crítica. (...) Quan l'any 81, doncs, va aparèixer el volum Poesia, la seva obra se'ns donà tota de cop, i és així com ens va produir el seu impacte. Un impacte que creix a cada nova lectura i en la mesura que aprofundim en la comprensió dels seus versos. (...)"

... en el centenari del seu naixement aquest volum, que aplegava el conjunt de l'obra poètica de Rosa Leveroni, està descatalogat. L'he trobat en una biblioteca. Només podré sentir l'impacte de la relectura dels seus poemes a través del servei de prèstec. El compàs de la seva lírica romandrà lligat a l'anar i venir del llibre, de la biblioteca a casa, de casa a la biblioteca. La normalitat editorial continua seguint uns caminals que sovint no entenc, que sovint no comparteixo...

Fotografia de Rosa Leveroni a l'AELC.

Fragment de Rosa Leveroni, en el llindar, 1988, recollit a Maria-Mercè Marçal. Sota el signe del drac. Proses 1985- 1997. A cura de Mercè Ibarz.
Editorial Proa, 2004, (pàgines 53 a 66).

Narayama, de Shichirô Fukazawa

2010-03-09T02:41:00.000-08:00

Shichirô Fukazawa (1914- 1987), escriptor japonès contemporani.

Fukazawa, Shichirô. Narayama (Narayama bushikô, 1956).

Barcelona: Proa, 2008; 94 pp; traduït per Alfred Badia; ISBN 84-8437-350-6

Shohei Imamura va versionar la novel.la amb La Balada de Narayama, en 1983 (de la que ja existia una versió cinematogràfica de 1958).

Les cançons al.lusives en els pobles de muntanya reflexen anècdotes, costums, tradicions i llegendes. Donen testimoni d’un estil de vida lligada a la terra i a la duresa de les situacions dels seus habitants.

Cançons, realitat i fam. La mort reflexa l’estil de vida, quan la cruesa del món imposa dràstiques solucions.

"-T’ho haig de dir. Si no et ve de gust, no tens cap necessitat d’arribar a la muntanya. Encara que tornis a casa a partir de les Set Valls, no passa res! Després d’això, bé que no hi havia ningú, escrutà l’obscuritat que els rodejava una mica esporuguit.”

La vida a la muntanya s’endureix encara més quan la fam apreta. El viatge a la muntanya de roures, el Narayama, cobert d’un vel de religiositat i de tradició, no és més que una solució dràstica a una situació dura. Cada poble té els seus costums i té una relació especial amb els vells de la seva societat. En aquest “poble de davant”, quan els vells arriben a la setantena tenen com a destí el cim del Narayama, on arriben carregats a l’esquena del fill primogènit. La situació no deixa de ser una llosa pesada a la consciència per aquells fills que estimen als seus progenitors, que sempre han tingut en ells l’ajut i la força per tirar endavant amb la familia, d’altres, la sentiran més lleugera. La vella O Rin i el vell Matayan donen dues visions d’aquesta realitat. Dues perspectives que no deixen d’anar íntimament lligades a com han obrat en vida. La moral de la faula està íntimament arrelada a preceptes religiosos, sent la mort que els espera la que s’han construït en vida. Mentre ella rebrà un mantell blanc dalt del cim, ell rebrà la caiguda i l’agonia dels corbs negres del fons del barranc, mentre, la vida en el poble, continuarà. Un to poètic, esquitxat de melangia i tendresa, no escapa de la crua mirada al recull de folklòric d’una comunitat, sense aprofindir en judicis de valors severs ni dures moralitats, reflexa com la supervivència és una necessitat.

… Cauen. Lentament. A poc a poc, ho cobriran tot. S’extendran com un gran vel, amagant i adolcint les formes i els contorns que cobriran. I amb un no res, només quedarà un extens i dens mantell d’un blanc radiant, homogenitzant-ho tot, unificant-t’ho tot…

-la darrera estança del laberint, 1 d'agost de 2008-

La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

2010-03-09T02:25:00.000-08:00

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, va ser el primer d’aquesta nacionalitat en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. La casa de les belles adormides (Nemureru bijo, 1960).

Barcelona: Viena Edicions, 2007; 119 pp; traduït per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera; ISBN 84-8330-458-7. Il.lustració de la coberta: Amants a l’habitació de dalt de Kitagawa Utamaro.

El vell Eguchi visita la casa de les belles adormides per recomanació d’un amic. Malgrat creure que ell no és tan vell, ni té les mateixes necessitats dels altres ancians clients, tornarà a visitar-la en diverses ocasions.

Un vell i una jove nua adormida. En un mateix llit, vellesa i joventut. Somnis de vida i records del passat. Drogues per adormir i pastilles blanques per sedar.

" ‘A l’home vell, la mort; a l’home jove l’amor; la mort, una sola vegada, l’amor, tantes que no les puc comptar!’ Se n’havia sorprès, però això el va assossegar. No feia per a ell ser tan emfàtic. De fora se sentia el barbull de la neu barrejada amb la pluja. El soroll del mar semblava ofegar-s’hi. Va presentar-se a l’ancià la visió d’una mar vasta i fosca, on les volves de neu es desfeien en caure.”

La vellesa. El pas del temps queda escrit en el rostre i la memòria. El cos va cedint al pes del passat, d’allò viscut i d’allò no viscut, fent que l’ombra que surt dels peus esdevingui un contorn distant del reflex del que un dia va ser la joventut. Els anys cauen, llisquen entre les fissures de les fustes clivellades que cobreixen els records, quedant arraconats a dins sota un munt de pols.

La joventut. El cos nu d’una jove i l’olor a vida, a primavera, a flors i a llet. Aquella innocència que respira, fent pujar i baixar el pit que tremolós es mou, pot tenir un poder més enllà de la bellesa i el desig: obrir la porta dels records. Fragments de memòria desvetllats per la pell fina i suau, l’escalfor d’un cos jove i bell i la visió de la vulnerabilitat descoberta i sense màscares. La nuesa adormida, crua i natural al descobert.

Una casa on a canvi de diners vells ancians jeuen amb belles joves. Adormides elles, alienes a la decrepitud d’un cos i a la pèrdua de vigorositat d’una vida, permetran reviure en ells records d’una joventut perduda. Drogues que les adormen a elles i dues pastilles blanques que els sedaran a ells en els somnis perduts del passat recuperat. Un ancià es pregunta i es neguiteja, reflexionant sobre el sexe i la mort que no oculta un desig sexual que l’edat encara no ha ofegat del tot. Joves que dormen profundament un son similar a la mort, mentre el vell no acaba de complir la condició de la casa de les belles adormides. Un to poètic i fosc, viscós, que es va extenent al llarg del relat, barreja de vida i barreja de mort, amb el desig i la no acceptació del pas del temps com a eixos que fan girar els subtils engranatges de la condició humana.

… Els dits l’agafaran i els moviments circulars, cada cop més hàbils, l’anirant extenent. S’ompliran els solcs, buscant aquella llum i aquella vida perdudes. Durant unes hores, el rostre vell i arrugat que cada matí davant del mirall, continua sense voler reconèixer aquell reflex com a seu, buscarà l’engany de la màscara…

-la darrera estança del laberint, 28 de juliol de 2008-

L'amant perillosa. Al Sud de la frontera, a l'Oest del Sol, de Haruki Murakami

2010-03-09T02:13:00.000-08:00

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. L’amant perillosa. Al Sud de la frontera, a l’Oest del Sol (Kokkyö no minami, taiyö no nishi, 1992).

Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i Albert Nolla; ISBN 84-9787-001-8

Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.

Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.

“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”

Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.

… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…

-la darrera estança del laberint, 26 de juny de 2008-

N.P., de Banana Yoshimoto

2010-03-09T02:02:00.000-08:00

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. N. P. (N.P., 1990).

Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2a. edició, 2006; 185 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-440-1

N.P. és un llibre de contes d’un escriptor japonès que escrivia en anglès. Shoji està fent la seva traducció i un cop feta la del conte noranta-vuit se suïcida. La Kazami es quedarà sola i seguirà endavant. Coneixerà els fills japonesos de l’escriptor, a una noia estranya i diferent i llegirà el manuscrit d’aquest conte, enmig de la fascinació i l’obsessió del llibre, i de les passions i la solitud de la vida.

Un escriptor, el seu llibre i la traducció dels seus contes. Uns fills, una noia i el relat noranta-vuit. Entrecreuaments de caminals de passió, incest, obsessió i solitud. Sentiments desconeguts i coneguts, desfermats i incontrolats, a banda i banda de cada camí.

“Por supuesto, ya sé que no es tan simple como para poderlo expresar con estas palabras. No me refiero al bien y el mal. Me da la sensación de que esta tendencia hinca profundamente sus raíces en cada individuo y que llega a manifestarse bajo el rostro del talento o bajo el nombre de la imperfección. Hinca profundamente sus raíces y circula por el cuerpo de esta persona junto con su sangre y lo conforma tal como es.”

N.P. va ser el tercer llibre que vaig llegir de l’autora. Com en la cuina, sovint trobem els mateixos ingredients en plats molt diferents, però amb variacions de proporció, de tall, de temps de cocció i de maneres de cuinar, acaben donant lloc a menjars que agraden al paladar i ens deixen un bon regust. Sabem que els apreciarem més si no els mengem molt seguit i deixem fer un cert temps, abans de repetir altre cop. Banana Yoshimoto cuina a base dels sentiments i de les emocions, de la mort i de la pèrdua, de la solitud i la recerca, de vides segons una manera de ser i de persones amb problemes, per dotar als seus personatges d’aquell dret de viure com creuen i de fer el que volen enmig d’una societat que els envolta que sovint oblida que tothom té les seves pròpies diferències, que aquestes són les que donen la diferència i la diversitat.

N.P. ve de la cançó de North Point, de Mike Oldfield, a Islands: ‘Have you ever been to North Point/ to spend your time and pray?/ The prison walls are dark and cold and grey.’

… Una cassola de fang amb oli bruent, un llit de patates laminades primes i daurades al punt, una cua de rap rentada i salada amb un lleuger toc de pebre i una mica de vi blanc. A mitja cocció es cobrirà tot d’una maionesa amb all-i-oli espès i es deixarà acabar de coure, fent un últim toc, sacsejant prèviament la cassola, amb un cop de forn. S’aconsella acompanyar-ho d’un vi blanc fresc i sec, paladar suau i acurat equilibri afruitat i àcid…

-la darrera estança del laberint, 17 de juny de 2008-

... cançó a Mahalta (Lluís LLach- Màrius Torres)...

2010-03-03T02:32:00.000-08:00

Cançó a Mahalta, concert del 24 de març de 2007 a Verges de Lluis Llach, versió del poema Cançó a Mahalta de Màrius Torres.

... com a reflex il.limitat...

2010-01-29T05:47:00.000-08:00

... a mi m'agrada pensar en la poesia com a reflex il.limitat del pensament, de les emocions i dels sentiments. Veure que neix del silenci per morir en el silenci, mentre s'aproxima als límits del buit i del no-res, per materialitzar-se en paraules i en imatges, que transmeten, que comuniquen i que ens arriben a tocar, inclús físicament, fent i desfent, transformant, ja no el so o la llum o el mot o la imatge, sinó el que hi ha més enllà del so, més enllà de la llum, més enllà dels mots i més enllà de les imatges...

... take it with me (Tom Waits)...

2010-01-12T03:46:00.000-08:00

Take it with me, dins de l'àlbum Mule Variations (1999) de Tom Waits.

L'eternitat no està de més, de François Cheng

2010-01-04T05:23:00.000-08:00

François Cheng (1929-), escriptor, poeta i cal.lígraf contemporani, d’origen xinès i instal.lat a França des del 1949, on el 2002 va passar a ser membre de l’Acadèmia Francesa.

Cheng, François. La eternidad no està de más (L’eternité n’est pas de trop, 2002).

Buenos Aires: Editorial Losada, 2003; 275 pp; traduït per Gregorio Cantera; ISBN 84-9332-964-9

Al final de la dinastia Ming, a la Xina, dos amants es retroben després de trenta anys. El seu amor, fruit d’un gest, no s’ha perdut amb el pas del temps.

Unes mirades creuades, un mocador i dos destins queden separats. Un metge rodamón i la dona d’un cacic es reconeixen malgrat el temps. Sentiments sotmesos a un espai petit i claustrofòbic.

“Cuando se abre la corola de cinco pétalos, es como un guante al que se le da la vuelta: hace entrega de su cuenco secreto, permite el roce de la tibia brisa al pasar y deja que liben de ella cuantas más ávidas mariposas y abejas mejor. Cuando los dedos de dos manos se entrelazan, hasta el menor estremecimiento es como un batir de alas, y la más liviana presión provoca oleadas que se agrandan en círculos concéntricos.”

Paraules que bateguen entre sentiments presoners d’una situació. Un ambient repressiu que no apaga la flama d’un gest, que com un deliri savi i innocent, fort i caut, violent i bell, s’amaga sotmés a l’entorn. Com els dits de les mans, el passat i el present queden entrelligats per una prosa poètica quasi clandestina. Com en un conte de tall clàssic, la passió troba les fissures, petites i mesurades, per on poder fluir. François Cheng recupera les tensions interiors amb una sensació de pèrdua i de trobada, de plenitud i de buidor, que s’arrela en la tradició lírica dels seus origens i que s’emmiralla en els clàssics de la tradició de la cultura del seu exili.

… Es perdrà en la recerca de la perfecció del cercle. La distància s’escurçarà, desdibuixant la cromatologia fixada. Del negre brillant, fosc i penetrant, al marró daurat, difuminat i infinitament estriat, passarà a la deriva, lenta i suau, vers un verd de tons discrets, per topar finalment amb la muralla de color bru-oliva que ho emmarca…

-la darrera estança del laberint, 21 de maig de 2008-

Diari d'un boig i altres relats, de Lu Xun

2010-01-04T05:10:00.000-08:00

Lu Xun (1881- 1936), pseudònim de Zhou Shuren, escriptor considerat com el pare de la literatura xinesa contemporània.

Xun, Lu. Diari d'un boig i altres relats (selecció de Na Han, 1923).

Barcelona: Edicions de 1984, 2007; 215 pp; traduït per Carles Prado; iSBN 84-96061-86-6

Nou relats on la realitat queda banyada de sàtira i simbologia. Nou líriques crítiques socials, d’un escriptor i de la seva visió, de l’entorn que l’envolta.

Bojos que escriuen. Homes i tavernes. Dones i penes. Misantrops i enterraments. Mirades a tempestes. Sorolls eixordadors i veritables. Nits de Cap d’Any. Sabons i olives. Penediment pel passat. Vides, moments, morts, records, nostalgies i penes. Iròniques, tràgiques, angoixants i tristes.

“Tots aquests pensaments són encara més banals que els camins que apareixen i tornen a desaparèixer en la foscor. L’únic que em queda és la nit del principi de la primavera, que encara és més llarga que mai. Com que encara continuo al regne dels vius, hauré de tornar a començar. I el primer pas no és altre que posar la pena i el penediment sobre el paper, per la Zijun i per mi mateix.”
-Recança del passat.-

Selecció de relats breus del recull del Crit de Combat. Lu Xun dóna vida a uns personatges, a través dels quals, un ritme fragmentat, a vegades autobiogràfic, oscil.la entre contrastos. Ficcions impregnades per una crua sàtira, descarada i amagada, d’una societat, d’uns costums, d’una realitat i d’uns símbols, que a vegades xocaven contra l’escriptor. Un caire costumista, amb tocs tràgics, fixa, amb unes escollides paraules, la visió d’un autor compromés amb el que vivia, veia i creia. Els relats de Lu Xun, no són només clars exponents d’un trencament amb la literatura clàssica de la Xina, són també unes històries de gran lirisme davant les grans contradiccions d’un país, una cultura i una gent que es trobava enmig d’un canvi. Una obra que dóna la visió al.legòrica i dramàtica de les dificultats d’un intel.lectual que, quan tot al seu voltant entra en efervescència, no deixa d’observar i escriure.

… Un silenci dens i feixuc fa més fosca la nit. Una tensió dóna rigidesa als membres. L’espera i l’estat d’alerta omple l’atmosfera enrarida de l’habitació. Un bronzit agut dóna el crit d’alarma a la munió espectant. Caigudes en picat, vols rasants, giragonces acrobàtiques, amb una sola finalitat, clavar fort i travessar la pell per alimentar-se…

-la darrera estança del laberint, 5 de maig de 2008-

Històries en el palmell de la mà, de Yasunari Kawabata

2009-11-27T03:37:00.000-08:00

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. Historias en la palma de la mano (Tenohira No Shosetsu, recull des de 1923 al 1972).

Buenos Aires: Emecé editores, 2a. reimpressió, 2005; 289 pp; traduït per Amalia Sato; ISBN 950-04-2738-9

Setanta relats que escrits ocupen el palmell d’una mà. Històries breus, miniatures reduïdes a l’essència de la solitud, l’amor, el temps i la mort, dins d’atmosferes i situacions intenses, concentrades i fragmentades.

Breus. Llampecs de fantasia i realitat. Miniatures. Captures de tinta sobre la pell. Sentiments i relacions en el pas del temps.

“Aun si tienes la astucia de buscar solo en un arbusto, alejado de otros niños, debes saber que no abundan los grillos en este mundo. Probablemente encuentres una muchacha parecida a una langosta a quien veas como un grillo.”
-La langosta y el grillo.-

“Si hay otra joven que deba ser mi esposa, muéstrame su rostro reflejado en el agua, le rogó al lago. Estaba convencido de que era posible ver a través del tiempo y del espacio. Por eso era un solitario.”
-El arreglo de bodas de los gorriones.-

“Me puse de pie. Si me ponían la máscara, y luego me la quitaban, quedaría horrible como un demonio a los ojos de mi mujer. Sentí miedo de la bella máscara. Y ese temor me despertó la sospecha de que el rostro siempre gentil y sonriente de mi mujer podía ser un artificio, tal como la máscara.”
-El hombre que no sonreía.-

La recerca de l’essència i la puresa en la tasca d’escriure, dóna per resultat el fragment mínim, capaç de condensar la història, de manera breu i completa. Els mots justos, que encaixen a la perfecció en el traç escrit en el palmell d’una mà oberta, que espera en la seva part còncava l’escriptura creada. Fantasies i realitats, al voltant de l’amor i la solitud, el pas del temps i de la mort, omplen aquest palmell sense descans, malgrat dies, setmanes, mesos i anys. Una trajectòria de l’escriptura al llarg de la vida de l’autor, de la joventut a la maduresa, de l’aprenentatge al treball, queda recollida en un breu espai. Paraules, minimitzades amb precisió dins de contes breus de gran bellesa i lirisme, que mostren la puresa literària de Yasunari Kawabata.

… Una forta olor a terra remenada, amb tossuderia i necessitat. Un espai minúscul, reduït al pas del propi cos entre la flonjor del sòl humit per la pluja. Un moviment entre el plaer i el sentit de l’existència, dibuixa filigranes en la profunditat. El cuc de terra menja sense descans el mateix camí que va seguint…

-la darrera estança del laberint, 26 d'abril de 2008-

La tomba de les llumenetes. Les algues americanes, d'Akiyuki Nosaka

2009-11-27T03:21:00.000-08:00

Akiyuki Nosaka (1930-), lluitador de boxa, cantant i escriptor japonès contemporani.

Nosaka, Akiyuki. La tomba de les llumenetes. Les algues americanes. (Hotaru no haka, 1968, i America Hijiki, 1967).

Barcelona: Quaderns Crema, 1999; 139 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-7727-286-7

En 1988, es fa l'adaptació anime de La tomba de les llumenetes, dirigida per Isao Takahata.

En Seita mor per inanició en una estació i la seva germana petita va morir de gana en una cova pocs dies abans, quan la guerra va donar un tomb a les seves vides, després del bombardeig de Kobe, arran del qual van perdre la seva mare.

Acompanyant La tomba de les llumenetes, Les algues americanes, dóna una imatge irònica i àcida del període de durant i després de la guerra des de l’òptica dels vençuts.

La tomba de les llumenetes... Bombardeig, mort i fam. La pròpia supervivència esdevé una lluita i la gana un final. Nens que moren amb petites llumenetes que il.luminen la seva mort.

“El foc es va extingir a altes hores de la matinada i, com que no es podia orientar en les tenebres per recollir els ossos, es va ajeure al costat de la fossa; al seu entorn hi havia una munió de llumenetes que en Seita no va voler atrapar: amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia… pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.”

Les algues americanes... Temps de guerra i de postguerra. Vencedors i vençuts. Acollir als enemics quan deixen de ser-ho. Les marques d’un passat arrelades en les parts més pregones.

” ‘¿Què passa? ¿No són bones? Potser les has bullides massa’, la meva mare i la meva germana també les van voler tastar i, en fer-ho, van fer una ganyota estranya, ‘Caram! A Amèrica també es mengen porqueries!’, va murmurar la mare…”

Per un costat la melangia i el lirisme, per l’altre l’humor i l’absurd. Escrits per no oblidar la tristesa de la guerra, ni les conseqüències que aquesta arrossega. Un tot trist, cru, crític i de mirada ferma. Tot el que s’ha perdut, tot el que es tenia i ja no es té, tot el que no es tindrà, són els records i fets que omplen ambdos relats. Situacions amargues, absurdes, grotesques, però reals. Sentiments i reaccions, tal com són, tal com es veuen, tal com se senten. Dues vessants i una mateixa crítica, en dues narracions d’estils diferents i semblants, amb una veu que si no ho ha viscut igual, ho ha viscut de manera molt similar. Dues novel.les breus, àrides, ermes i realistes.

… I mires aquells ulls. En la foscor de les ninetes, t’hi veus reflexat. Sents aquell cor que batega, frenètic, amb una força inútil i desesperada. Saps què passarà, i no ho vols. Continues allí, esperant, amb aquell batec que ofega. Un últim cop de cor. Un darrer reflex. L’escalfor desapareix, com la vida. Només és un petit ocell ferit en caure del niu, de dalt d’una branca, de la capçada d’un arbre. Només un petit ocell, en el palmell d’una mà petita. Un record de vida, i una imatge de mort…

-la darrera estança del laberint, 20 d'abril de 2008-

Kappa. Els engranatges. Dues novel.les, de Ryûnosuke Akutagawa

2009-11-27T03:09:00.000-08:00

Ryûnosuke Akutagawa (1892- 1927), escriptor japonès del període Taisho, de la generació “neo-realista” sorgida a finals de la Primera Guerra Mundial.

Akutagawa, Ryûnosuke. Kappa. Los engranajes. Dos novelas. (Kappa, 1927 i Haguruma, 1927).

Buenos Aires: Paradiso, 2006; 122 pp; traduït per Kazuya Sakai; ISBN 987-9409-58-2

Il.lustració de la coberta, Mètode per controlar els Kappa, 1881, de Tsukioka Yoshitoshi.

El pacient numero 23 explica les seves vivències en el món dels Kappa. Aquests éssers, que viuen en els rius i tenen els canals i les canonades de Tòquio com els seus carrers, tenen les seves pròpies normes socials, no sempre similars a les humanes.

Acompanyant a Kappa, Els engranatges, relata els fragments de la vida i les al.lucinacions d’un escriptor, barrejant la realitat amb el deliri.

Kappa... Humans i éssers fantàstics. Dos móns i dues societats. Problemes i crítica social. Sàtira del món humà.

“No le contesté, y me dí la vuelta instintivamente para contemplar el Gran Templo. Éste elevaba sus altas torres y cúpulas hacia el nublado cielo como si fueran numerosos tentáculos, reflejando la sombría impresión que deja un espejismo en el cielo del desierto.”

Els engranatges... Al.lucinacions i visions confoses. Retalls de la vida d’un escriptor. Engrunes que cauen per un pou.

“Vi además una cosa extraña delante de mis ojos. ¿Una cosa extraña…? Eran unos engranajes semitransparentes que giraban a velocidad vertiginosa. Es algo que se viene repitiendo desde hace tiempo. Los engranajes se multiplican y me dificultan la visión; pero sólo por unos minutos, luego desaparecen y entonces me acomete un terrible dolor de cabeza.”

La ficció i la realitat, poden anar de la mà, col.locant-se en el mateix pla el món real i el fantàstic, la ficcionalitat i l’autobiografia. En aquestes darreres obres d’Akutagawa és així. Els problemes que queien sobre seu, són el rerefons d’ambdues novel.les, sobretot de la segona. En Kappa, amb un estil clar i irònic, la crítica social utilitza el món d’uns éssers a mig camí entre la mitologia i la zoologia, donant la imatge inversa del mirall del món humà. En Els engranatges, un escriptor cau en una espiral d’al.lucinacions, visions i de foscor, que reflexa els darrers mesos de la vida del propi Akutagawa. En ambdos relats, els problemes sobre l’existència humana i els deliris de la bogeria, es passegen com ombres entre les seves paraules, donant una visió lleugera i densa, extravagant i fidel, a la vegada.

… Un i un altre cop. Amunt i avall. Amunt i avall. Moviments ara més ràpids, ara més lents. Cops de cap repetits, una i una altra vegada. Caparrades insistents. El cotxe accelera i la molla que uneix el cap amb el cos de plàstic marró del gosset, es gronxa a gran velocitat. Amunt i avall. Amunt i avall…

-la darrera estança del laberint, 16 d'abril de 2008-

País de neu, de Yasunari Kawabata

2009-11-27T02:51:00.000-08:00

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. País de nieve (Yukiguni, 1935).

Barcelona: Emecé Editores, 3a. reimpressió, 2005; 177 pp; traduït per César Duran; ISBN 84-95908-46-8

Des d'octubre de 2009, editat per Viena Edicions en la col.lecció de Clàssics Moderns.

En Shimamura, com molts homes japonesos, va a l’estació termal, a fugir del seu matrimoni i de la seva vida a Tòquio. Allí coneix a la jove aprenent de geisha, la Komako, innocent i apassionada. El pas del temps i de les estacions, faran que les trobades es repeteixin i vagin fluint cap a una història no satisfeta, on apareixerà una altra jove, la Yoko.

Vent gelat que anuncia neu. Hiverns llargs, amors i el pas del temps. Una estació termal, un home i dues joves. Amor fracassat, amor rival i amor perdut.

“Un frío destello perdido en la distancia. Y cuando su diminuto fulgor prendió en la misma pupila de la muchacha, cuando se sobrepusieron y se confundieron el resplandor de la mirada y el de la luz clavada en la lejanía, se produjo un verdadero milagro de la hermosura, abierto en flor en un reino imaginario, con aquel ojo iluminado que parecía navegar sobre el océano de la noche y las rápidas olas de las montañas.”

Contrast d’estacions, de vida i de sentiments. En Kawabata, amb un estil poètic i bell, juga amb els vèrtex d’un triangle amorós. Oscil.lacions entre la bellesa i la decadència, la passió i el rebuig, la naturalesa i la quotidianitat, per omplir una història de detalls, de silencis i d’esdeveniments intuïts, que deixen una sensació d’agradable confusió, davant un final abrupte, que bé és un acabament, però podria ser una continuació. El protagonista veu crèixer una jove innocent i apassionada, però ell no la pot estimar. L’aparició d’una bella jove, desperta un desig i una curiositat, però tampoc serà amor. Els amors no satisfets, la rivalitat passada i present, la sensació de pèrdua del que no és té i del que es desitja, omplen la buidor de qui viu al marge de la passió i cobreixen les pàgines d’aquesta novel.la.

… Les passes desperten un suau soroll, com un xiuxiueig de veus apagades. A poc a poc, s’enfonsen en la blancor bella i pura del mantell de neu que ho cobreix tot. El vent gelat aixeca la pols de cristalls de glaç, que barrejats amb el so del brogit fred, esdevenen figures úniques i diferents que duen mil històries clavades, a cada aresta i a cada cara del seu cos polièdric…

-la darrera estança del laberint, 9 d'abril de 2008-

Kitchen, de Banana Yoshimoto

2009-11-27T02:38:00.000-08:00

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Kitchen (Kitchin, 1988).

Barcelona: Tusquets-Andanzas, 2a. edició, 2006; 201 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-386-3

La cuina, per la Mikage, és el lloc on pot preparar els àpats, és la manera que té de fer-se una idea de com és la gent, però, sobretot, és el seu refugi. En morir la seva àvia i quedar-se sola, acceptarà la proposta de Yuichi per viure amb ell i la seva mare.

Acompanyant Kitchen, hi ha el relat de Moonlight Shadow. La Satsuki no pot dormir i va a còrrer fins el pont, i en Shu depèn d’un vestit, només el fenomen de Tanabata els podrà ajudar a deixar de fugir.

Kitchen... Solitud i mort. Electrodomèstics, menjars i el matalàs d’un sofà. La cuina com a món tancat. L’amistat, la complicitat, i la persona que tenim al costat.

“Lo supe, y tomó forma de palabras: ‘El camino está siempre marcado, pero no en un sentido fatalista. Cada instante, con la respiración, con la mirada, y con los días que se repiten, uno tras otro, se va decidiendo espontáneamente’. Y, dependerá de cada uno, pero, yo, al darme cuenta de esto, no podía hacer otra cosa que quedarme tal como estaba, tendida boca arriba mirando el cielo de la noche, con el katsudon, en pleno invierno, dentro del charco, en el tejado de un lugar desconocido como si fuera lo más normal.”

Moonlight Shadow... Pèrdua i dolor. Company, parella, germà i amor. El darrer cop, un pont, un vestit de mariner, i rialles dins la llum.

“La expresión de quien lucha consigo mismo para no pensar en las personas que ha perdido. Acababa poniendo aquella cara, sin yo saberlo, sin darme cuenta, cuando estaba entre unas tinieblas hacia las que venían oleadas de soledad al reocrdarlo todo de repente.”

Sentiments i dolors davant la mort i la solitud. Buidors amargues que costen d’acceptar i que sembla que no es poden tornar a omplir, creen una mena de cuirasses que pretenen protegir, però que acaben aïllant. Primers escrits de Banana Yoshimoto on perfila el seu estil propi, carregat d’introspecció, sensibilitat i senzillesa, davant el desdibuix entre el món real i el món imaginari. Narracions que mostren, amb to tranquil, símbols de tristesa, solitud, amor i amistat, que com espines amagades, es van clavant en el record i en la vida dels seus protagonistes.

… Alçarà el cap, mirant al seu voltant. Atent a qualsevol moviment, al més mínim soroll. I tot i comprovar que tot és en el seu lloc, el seu cos tremolarà, mentre corrent a gran velocitat, el ratolí sortirà de l’amagatall i travessarà tota l’habitació…

-la darrera estança del laberint, 7 d'abril de 2008-

Quadern de capçalera, de Sei Shonagon

2009-11-27T02:28:00.000-08:00

Sei Shonagon (965- entre 1000 i 1025), dama de la cort i escriptora del diari íntim més famós de la literatura clàssica japonesa.

Shonagon, Sei. El libro de la almohada (recull de Makura No Soshi, segle X).

Madrid: Alianza-Literatura, 2004; 166 pp; selecció i traducció de Jorge Luis Borges i Maria Kodama; ISBN 84-206-5674-7

Des de novembre de 2007, editat per La Magrana en la col.lecció de Les Ales Esteses.

Selecció de 126 capítols del diari de capçalera d’una jove dama de companyia, del període Heian del Japó imperial de finals del segle X.

Reflexions, descripcions, sentiments i percepcions. La vida de la Cort i la visió d’una dama de companyia de l’Emperadriu. Llistes, catàlegs, aforismes i enumeracions.

“Siempre me tocan y me encantan los lugares con lagunas, no sólo en el invierno cuando uno descubre al despertar que el agua se ha helado, sino en cualquier época del año. Las lagunas que me gustan más no son las que han sido cuidadas. Prefiero las que han sido dejadas a su suerte y están cubiertas de hierba. De noche, en los verdes espacios de agua, sólo se ve el pálido fulgor de la luna. En cualquier hora y en cualquier lugar me conmueve la luna.”

Les dones de la cort, tot i la submissió als homes, tenien una gran cultura. Mentre ells anaven a la guerra, elles van escriure. En l’època clàssica de la literatura japonesa, i majoritàriament gràcies a la mà de les dones, apareixen noves formes literàries: el waka, el nikki, el monogatari i el zuihitsu. El Makura No Soshi (literalment: notes del coixí), és el nikki o diari íntim, que Sei Shonagon, escriu. No resulta difícil imaginar com una jove dama, amb una cal.ligrafia bella i elegant, omple els papers d’arrós, d’un petit bloc, que guardarà gelosament en la capçalera del seu llit. Anotacions del dia a dia de la cort, reflexions senzilles, definicions de bellesa, llistes interminables, evocacions del que li plau i del que no, i sentiments íntims. Les seves paraules fixen pinzellades d’una època i d’un esperit, abans de que s’apagui l’espelma i la foscor de la nit ompli la cambra.

… Bombolles juganeres que s’eleven, reflexen la llum en franges de colors iridescents i tremolosos. Tels primes que en trencar-se es desfan en infinits i minúsculs esquitxos…

-la darrera estança del laberint, 3 d'abril de 2008-

La dona de la sorra, de Kobo Abe

2009-11-27T02:11:00.000-08:00

Kôbô Abe (1924- 1993) és el pseudònim literari de Kimifusa Abe, escriptor japonès contemporani.

Abe, Kobo. La mujer de la arena (Suna no Onna, 1962).

Madrid: Siruela, 3a. edició, 2004; 206 pp; traduït per Kazuya Sakei; ISBN 84-7844-196-4

En 1964, sota la direcció de Hiroshi Teshigahara i el guió del propi autor, es va adaptar al cinema la novel.la, La dona de la sorra.

Un professor d’escola agafa uns dies de vacances per dedicar-se a la seva afició: els insectes de la sorra. Arriba a un poble costaner, situat al costat de grans dunes. Convidat a passar la nit en la casa d’una dona vídua, veurà com l’escala, per sortir, desapareix. La desesperació i les ganes de fugir s’alternaran amb el dia a dia de la vida en aquell forat.

Insectes de les dunes. Cases dins la sorra. Sediment fi que flueix i ho podreix tot. Llibertat i desficis. Absurds i acceptació.

“Si el hombre posee alma, ésta debe residir en la piel. Sólo recordar el agua le hizo pensar que la piel sucia debía tener miles y miles de ventosas. El vendaje del alma, frío y transparente, pero blando como las plumas de un ave… Un minuto más, y la piel de todo su cuerpo se hubiera podrido y desprendido miserablemente.”

Un to cínic, carregat d’existencialisme i d’absurda fantasia i contraris, donen cos a aquesta al.legoria. En una societat on la individualitat cau davant la col.lectivitat, la consciència de la llibertat pot ser motiu d’esclavatge o d’autonomia. Les dunes de sorra tenen vida pròpia, es mouen, varien, absorbint una a una cada partícula, cada gra. Individualitat contraposada a col.lectivitat. El protagonista i la dona de la sorra, miren amb ulls diferents aquella societat que els condemna a un bé comunitari. La sorra flueix, podrint el que troba, entrant per tots els forats i acumulant-se dins. El sediment domina i acaba sent l’essència del material corromput. Una sorra que és vida, però també és mort. Les situacions originen reaccions irreflexives, desesperades, però el temps llima les arestes, com la sorra llima la superfície de les roques, polint-les. El temps flueix, doblega, i dóna consciència d’un esdevenir constant, lent, que cau gra a gra. A vegades, les irrealitats són més reals que la pròpia realitat. A vegades, la consciència de la manca d’una cosa, és la que ens fa ser conscients d’aquesta qualitat.

… Sabia que soles, no eren gran cosa. Entre els dits, jugava amb una d’elles. La seva mirada repassava espais i formes. Tard o d’hora, ho trobaria. Tard o d’hora, donaria amb el lloc exacte on la petita peça de cartró encaixaria perfectament, i el trencaclosques, peça a peça, aniria prenent forma…

-la darrera estança del laberint, 30 de març de 2008-

... prou (Joan Vinyoli)...

2009-11-14T07:07:00.000-08:00

S'amaguen crits darrera els arbres.
El sol abaixa tant la veu
que ja se sent la de les coses.
Un vent morat
ve de la freda, agrumollada sang
vespral i passa per l'escletxa
que sóc, sols una escletxa
que vibra i fa
remor de buit.

Estic cansat. Les bèsties que em servien,
pujades amb esforç,
com per eixarm s'han esvaït.
L'arment que posseïa
vaga flotant cap per avall pels aires.
El corral està buit.

M'assec a terra i ploro
rosegant-me els punys.
Que ningú no s'acosti.

Joan Vinyoli. Tot és ara i res. Ed. 62, col.lecció L'escorpí poesia- 2, 1999.

Botxan, de Soseki Natsume

2009-11-12T06:30:00.000-08:00

Soseki Natsume (1867- 1916), és el pseudònim literari de Kinnosuke Natsume, un dels millors novel.listes japonesos de l’Era Meiji.

Natsume, Soseki. Botchan (Botchan, 1906).

Madrid: Impedimenta, 2008; 234 pp; traduït per José Pazo Espinosa; ISBN 84-935927-7-6

En 1999 es va editar per primer cop en català per Edicions Proa.
En el 2008 es va reeditar en el 80è aniversari de la fundació de la col.lecció A tot vent, de Edicions Proa.

Obra guanyadora del Premi Llibreter de Narrativa de 2008.

Acabats els estudis a Tòquio, un jove professor obté una plaça per treballar en una escola rural. Allí descobrirà què vol dir la docència, com és la gent, i, les conseqüències del seu caràcter.

Una escola rural i un novell professor de ciutat. No pensar i els seus resultats. Màscares hipòcrites i cares descobertes. El món dels alumnes i el món dels professors.

“Era consciente de que si daba cualquier muestra de debilidad ese primer día, aquellos brutos me perderían el respeto para siempre, así que decidí hablar todo lo alto que me era posible, pronunciando muy fuerte las erres. Al principio los chicos parecieron desorientados, como si una espesa niebla los hubiera envuelto. Me dije que aquello funcionaba, y decidí seguir hablando de esa forma un tanto estrambótica, imitando el acento barriobajero de Tokio.”

Una lectura allunyada de la idea estètica que fàcilment acompanya la literatura japonesa. Un llibre amb tocs humorístics i comentaris burletes, que poden dur-nos a associacions literàries occidentals identificables. Botxan -impulsiu, descregut i cínic, amb un sentit de la justícia, l’honor i la veritat arrelats dins seu-, jutja, actua i parla sense pensar i, en rep les conseqüències. La vocació del professor, el significat de la docència, són descrits a través d’una mirada directa i crítica. Un protagonista innocent i insolent, que acaba sent entranyable, en veure’l perdut entre dos móns: els dels infants-alumnes, i els dels adults-professors. Una tendència solitària, una decepció, hipocresies i falsedats, marcades pel temperament de Botxan. Situacions absurdes i ridícules, on es deixarà dominar per la irreflexió i el primer impuls; una primera feina, on valorarà l’estimació de la vella Kiyo, on aprendrà que les primeres impressions enganyen, i, que, potser, riure’s de tot i de tothom tanca masses portes. Escrita en primera persona, amb un estil compacte amb tocs còmics, manté l’actualitat i l’humanisme que destil.len els seus personatges, malgrat fer més de cent anys que va ser escrita.

… Màscares que disfressen, oculten i amaguen. Paraules que juguen a ser rostres coberts per la hipocresia. Interpretacions equivocades fruit de la gran mascarada representada en el ball de la vida…

-la darrera estança del laberint, 20 de març de 2008-

Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling

2009-11-12T06:14:00.000-08:00

Pu Songling (1640- 1715), escriptor xinès de la dinastia Qing.

Songling, Pu. Contes estranys del pavelló dels lleures (selecció del recull original Liaozhai Zhiyi).

Barcelona: Quadrens Crema, 2001; 160 pp; traduït per Manel Ollé i Chün Chin; ISBN 84-7727-321-9

Selecció de catorze relats curts, de la col.lecció Liaozhai Zhiyi, que ens endinsen en móns fantàstics i misteriosos de la tradició oriental.

Esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia. De la mà de la il.lusió, la vida i la mort, s’entra en un univers fascinant.

“Sigil.losament, es va apropar a una finestra i va poder veure un horrible ésser monstruós de cara verdosa i dents esmolades. Estava dibuixant el contorn d’una dona sobre una pell humana que hi havia estesa damunt del llit. Així que va haver traçat el contorn, hi va afegir color, després va deixar els pinzells sobre la taula, va estirar-la amb una suau sacsejada per treure-li les arrugues com si es tractés d’un vestit, i se la va ajustar al cos. En cosa de segons el monstre es va transformar en la noia.”
-La pell pintada.-

Pu Songling, sortia de casa seva i s’asseia a la vora del camí. Amb te i tabac convidava a qui s’aturava i l’explicava històries. Al vespre, a casa seva, cal.ligrafiava les que més li havien agradat. Així, de 1670 a 1690, va anar creant-se el seu recull de relats Liaozhai Zhiyi, on la tradició oral esdevenia una nova narrativa allunyada de l’erudició de l’època. Història a història, durant anys van circular còpies dels seus manuscrits, fins que en el 1766 es publica per primer cop aquest recull amb un total de 431 contes. Els seus relats curts lliguen, en el paper, un imaginari tradicional amb l’ètica budista, confuciana i taoista, una màgia amb la crítica al feudalisme del moment, un lirisme fascinant amb la tradició oral del seu entorn. En ells, ésser fabulosos i estranys, situacions concretes i fantàstiques, imaginari i realitat, esdevenen petites peces narratives de gran bellesa, que han fet del Liaozhai un clàssic molt traduït. En Jorge Luis Borges el qualifica, dins de la literatura xinesa, com l’equivalent que per Occident seria Les Mil i Una Nits.

… El recitador d’històries seu en el seu racó del mercat. Entre verdures, carns i peixos, la seva veu dibuixa rostres de gran bellesa i mirades penetrants, monstres ferotges i valents herois. Les seves paraules duen aventures, misteris, amors i lluites, que tots escolten: per uns instants, les seves vides desapareixen i la màgia els omple…

-la darrera estança del laberint, 17 de març de 2008-

El salze cec i la dona adormida, de Haruki Murakami

2009-11-12T05:48:00.000-08:00

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. El salze cec i la dona adormida (Blind willow, sleeping woman, 2006).

Barcelona: Empúries- Narrativa, 2008; 351 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-280-5

Vint-i-quatre relats curts, on es barreja la realitat i la ficció, la vigília i el somni, entre reflexos quotidians i fantàstics. Personatges solitaris, que es relacionen, que viuen, que desitgen, que busquen, que fugen, que recorden, que enyoren, es barregen amb micos, cuques de llum, corbs, gats, jazz, espaguetis, cabussons, crancs, ganivets, pedres, parelles perfectes, salzes i dones que dormen.

Relats curts de llums i ombres. Petites històries poètiques submergides en la boira. Somnis i vides retallades. Ficció amb tocs autobiogràfics.

“Així, doncs, ¿on van els noms que desapareixen? En aquesta ciutat laberíntica deuen tenir poques possibilitats de sobreviure.”
-El conte de la tieta pobra.-

“-Diria que la única cosa de la qual no hem de tenir por és de la por mateixa -va dir al cap d’uns moments-.”
-El setè home.-

“El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant.”
-Hanalei Bay.-

“-¿Vol dir que cadascú és diferent i per tant és difícil de comparar-s’hi?”
-El mico de Shinagawa.-

Al llarg dels vint-i-quatre relats curts, la prosa de Murakami ens endinsa en el seu món, fet de llums oníriques i ombres reals. A partir de fets quotidians, els personatges busquen i s’amaguen, coneixen i veuen, dins de les seves pròpies experiències, del seu propi món interior. La línia que separa els somnis de la realitat esdevé feble i, sovint, difosa. Petites històries de món irreals i de móns propers, amb les fissures plenes de boires que deixen entreveure, una mica, a través seu, el que hi ha més enllà.

… La taula de fusta noble, de construcció sòlida, presidia el gran menjador, com si sempre, malgrat el pas del temps, aquell fos el seu lloc. Per dins, unes vides, renovades i constants, feien la seva feina, connectant túnels i passadissos, formant aquell laberint que donava fragilitat a la seva règia fermesa…

-la darrera estança del laberint, 16 de març de 2008-

Amrita, de Banana Yoshimoto

2009-10-21T05:59:00.000-07:00

Banana Yoshimoto (1964-), és el pseudònim de Mahoko Yoshimoto, novel.lista japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Amrita (Amrita, 1994).

Barcelona: Tusquets- Fábula, 2007; 346 pp; traduït per Mercedes Corral; ISBN 84-8310-910-6

La mort d’un ésser estimat afecta a tot el seu entorn. Mayu no es va voler salvar, i això acaba marcant a tots els seus: la mare, l’amiga de la mare, la cosina, els germans i la parella. La Sakumi, la germana gran de Mayu, i en Ryuichiro, el company de la noia, s’escriuen i s’acaben enamorant. Un accident fa que la Sakumi perdi part de la memòria, arran del qual haurà de començar un aprenentatge.

La vida i la mort, la sensibilitat i la percepció, el món material i el món espiritual. Tornar a aprendre de l’existència.

“La sensación de angustia de la desolación.
La sensación de inquietud que produce la ausencia.
La sensación de soledad absoluta de una separación.
Abatida, comprendí el significado del silencio antinatural de aquel espacio. El aire, impregnado de las señales de la separación, se había detenido y estancado. Una persona que hasta el día anterior dormía a estas horas bajo este mismo techo ya no volvería a vivir nunca aquí.
No hay palabras para describir el aplastante impacto de aquella sensación de soledad. Estaba como desmoronada, tenía ganas de llorar. Si hubiera conseguido hacerlo, quizá me habría sentido mejor, pero lo que había sucedido me resultaba tan extrañamente lejano que sólo me producía una sensación de ahogo.”

Amrita és l’aigua que beuen els déus, una aigua que flueix: la pròpia existència. Amb matisos personals, la protagonista, en aquest diari íntim, ens explica la reconstrucció de la seva pròpia identitat, l’aprenentatge d’aquest flux i reflux dels moments viscuts i dels moments perduts. Fragilitat i fortalesa que van juntes, separades per delicats límits entre el conscient i el subconscient, entre la realitat i la imaginació, entre el món material i el món espiritual. Tots els del seu voltant, tornen a ser el que eren i han de ser, menys ella.

… Una papallona s’agafa tossudament a una branca, mentre el vent anuncia la pluja. Una pluja fina ho impregna tot, mentre la papallona continua allí, agafada, sota les primeres gotes d’aigua…

-la darrera estança del laberint, 7 de març de 2008-

Blau quasi transparent, de Ryu Murakami

2009-10-21T05:49:00.000-07:00

Ryu Murakami (1952-), novel.lista i cineasta japonès contemporani.

Murakami, Ryu. Azul casi transparente (Kagirinaku Tomei Ni Chikai Buru, 1976).

Barcelona: Anagrama- Compactos, 3a. edició, 2007; 143 pp; traduït per Jorge G. Berlanga; ISBN 84-339-1479-8

En Ryu i els seus amics viuen a la vora d’una base nord-americana. Les drogues, els concerts de rock, i les orgíes amb els soldats, es barregen en un caos autodestructiu.

Droga, sexe i rock-and-roll. Imatges d’una immersió passiva a l’autodestrucció. Decadència sense sentimentalismes ni prohibicions. Un castell, un color i una etapa.

“Entonces es realmente divertido acabar este palacio y mirar en su interior, igual que mirar la tierra desde las nubes, porque allí está todo, todas las cosas del mundo. Todo tipo de personas hablando diferentes lenguas, y los pilares del palacio están hechos con estilos muy diferentes, y comida de todas partes del mundo se amontonan en las mesas.”

Hi podem trobar referències a la contracultura, a les distopies de Burgess, a l’expressionisme de Camus, al realisme brut de Bukowsky, a les trobades de la generació beat, a la brutalitat pura i crua, tot això, sense judicis ni prejudicis, sense opinions ni moralismes. Joves dels anys setanta que mantenen un cert anonimat, retratats en un moment de les seves vides. Joventut marcada per l’emblemàtic droga, sexe i rock-and-roll, que venia dels Estats Units i el seu american way of life. Uns personantges aliens i desaferrats, submergits entre la realitat i les al.lucinacions, que no troben el seu lloc. Una novel.la que no desenvolupa cap desenllaç, simplement captura uns moments concrets i els explica amb un llenguatge explícit, fred, imparcial, material i sense propòsit.

… La mirada s’amaga rere les lents convergents de la càmara. El dit captura la imatge real de l’objecte que s’observa des de l’ocular. Acotat el camp visual, fixat el moment, la realitat s’allunya en passar-la a les dues dimensions…

-la darrera estança del laberint, 5 de març de 2008-

Kafka a la platja, de Haruki Murakami

2009-10-21T05:37:00.000-07:00

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. Kafka a la platja. (Umibe No Kafuka, 2002).

Barcelona: Empúries- Narrativa, 2006; 478 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-209-6

En Kafka Kamura fuig del destí d’Edip, desconeixent part de la seva pròpia història. El vell Nakata, marcat des de la infància, parla amb els gats. Dues històries que es creuaran irreversiblement.

Una fugida, una biblioteca, un quadre i una dona. Uns nens en el bosc, un lapse, un vell i uns gats. Somnis i realitats, complexes i destins: l’atzar i un corb.

“Paro l’orella, pensant que potser m’arribarà el soroll del Golf que se’n va, però no sento res. El vent arrossega els núvols i els fa desaparèixer. Les branques del sanguinyol es van movent, brillant en la foscor com ganivets esmolats. La finestra de l’habitació és la finestra del meu cor. Em quedo despert fins l’alba, amb la vista clavada en la cadira buida.”

Amb regust de tragicomèdia clàssica, personatges marcats pel destí i les seves odissees, la novel.la fa una capbussada en les foscors dels somnis. Una fugida que continua un aïllament, una solitud feixuga, i una recerca de respostes, es barregen amb tenebres, sexe i gats. Personatges inofensius, a voltes llunyans, i a voltes massa propers, avancen i retrocedeixen en la història i en el temps. Una lectura que s’esdevé una autèntica espiral onírica, de fissures estranyes i clarobscurs poètics arrelats en la part més submergida dels personatges.

… El vent fred i humit entra dins del cos, clavant-se en els ossos i esquinçant la carn. Els somnis càlids es confonen amb l’encarcarament real…

-la darrera estança del laberint, 28 de febrer de 2008-

El mariner que va perdre la gràcia del mar, de Yukio Mishima

2009-10-21T05:21:00.000-07:00

Yukio Mishima (1925- 1970), controvertit i fascinant escriptor i dramaturg japonès, de la segona generació de postguerra de la literatura contemporània japonesa.

Mishima, Yukio. El marino que perdió la gracia del mar (Gogo No Eiko, 1963).

Madrid: Alianza- Literatura, 2003; 174 pp; traduït per Jesús Zulaika Goicochea; ISBN 84-206-5515-5.

L’entrada d’un mariner a la vida de la seva mare, deixa de ser idealitzada per en Noboru, quan aquest decideix quedar-se a terra i ser el seu pare.

Un mariner, una vídua i el seu fill. Sis menors de catorze anys i l’article catorze del Codi Penal. Idealitzacions trencades i solucions finals.

“Noboru, que fingía ser un niño, hacia guardia para cuidar de la perfección de los adultos, del instante. Desempeñaba su papel de centinela. Cuanto menos tiempo tuvieran, tanto mejor. Cuanto más corto fuera aquel encuentro, menos perfección sería mancillada. Por el momento Ryuji, como hombre que deja atrás a una mujer para viajar alrededor del mundo, como marino y segundo piloto, era perfecto. Y como mujer que queda atrás, como tejido de vela hermoso y lleno de felices recuerdos y dolor por las despedidas, su madre era perfecta también.”

Quan davant dels ulls dels nens, el món dels adults esdevé buit i el món de la infantesa s’allunya, la tragèdia marca el tarannà dels esdeveniments. Uns nens que esdevenen terribles, en descobrir que aquest món que el temps comporta, els hi dóna lleis que els protegeixen i que obren les portes de la més absoluta llibertat d’actuació. La mort, llavors, esdevé una fita que dóna pas a un nou començar, per sobre de la buidor del món que els espera. La força de la naturalesa infantil i els seus raonaments, són tractats amb una perfecció estètica, objectiva, subtil i delicada, malgrat la cruesa dels sentiments i de les accions.

… El cel gris-plom anuncia la tempesta i les onades del mar ho diuen en veu alta, mentre les barques continuen feinejant. Malgrat el trencament brutal de l’harmonia, un nou equilibri tornarà a dominar el mar…

-la darrera estança del laberint, 27 de febrer de 2008-

La remor de les onades, de Yukio Mishima

2009-10-20T06:55:00.000-07:00

Yukio Mishima (1925- 1970), controvertit i fascinant escriptor i dramaturg japonès, de la segona generació de postguerra de la literatura contemporània japonesa.

Mishima, Yukio. El rumor del oleaje (Shiosai, 1954).

Madrid: Alianza-Literatura, 2004; 196 pp; traduït per Keiko Takahashi i Jordi Fibla; ISBN 84-206-5721-2.

Il.lustració de la coberta: Vista sobre el Mont Fuji, per Hiroshige.

Des del maig de 2008, editat per Ara Llibres en el catàleg d'Amsterdam.

En una petita illa de pescadors japonesa, en Shinji i la Hatsue s’enamoren. Els dos joves, de diferents posicions socials, en l’ambient pur i noble dels seus sentiments, ignoren el desenllaç del seu amor.

Un far, un foc i la descoberta de l’amor. Un vaixell, una prova, una tempesta i un heroi. El triomf de la puresa, una fotografia i una conquilla.

“En aquel momento Shinji pensó en la fotografia de Hatsue que guardaba en el bolsillo interior de la chaqueta colgada en la cabina de la tripulación. Pero el viento se llevó los fragmentos de ese pensamiento ocioso, y se zambulló desde la proa del barco.
La boya se encontraba a unos veinticinco metros de distancia. A pesar de su gran fortaleza física y de su confianza en que no iba a abandonarle, y también a pesar de su capacidad para nadar alrededor de su isla natal cinco veces seguidas, seguía pareciendo imposible que todo ello bastara para cruzar la inmensidad de aquellos veinticinco metros.”

Com en les faules de la mitologia, el jove enamorat haurà de superar una prova, que un cop aconseguida farà caure les barreres entre ell i la seva estimada. En El Brogit de les Onades, en Mishima, evoca un clàssic de tots els temps, retornant als ambients bucòlics i purs, on la noblesa i la bellesa dels sentiments i les accions triomfen. Un bell relat d’amor, on l’ésser humà i la naturalesa romanen en un equilibri carregat de simbolisme poètic, de paraules i silencis suggerents, amb un dolç regust a conte i a llegenda.

… Des de dalt d’un mirador, el mar de color blau-verd sembla acariciar el cel. El brogit seré de les onades, porta l’olor de sal i de cànem que ens envolta. Un vent suau fa onejar els cabells, mentre el sol va donant els últims reflexes de llum al paisatge…

-la darrera estança del laberint, 17 de febrer de 2008 -

... la veu interior de la lectura...

2009-09-30T04:04:00.000-07:00

... la veu interior de la lectura, una callada veu, plena de força i de sentiment, capaç de fer-me recòrrer paisatges i donar forma al sensible, està amagada en cada paraula, en cada pausa. Quan un mot, una frase o un paràgraf em captiven, m’agrada llegir-ho en veu alta, per a mi mateixa, per escoltar com les paraules prenen cos i s’omplen de sonoritat. Flaubert amb la seva prova del ‘gueuloir’, rellegia en veu alta els seus escrits per copsar com sonaven les paraules, detectar repeticions, escoltar la perfecció de les seves frases i veure l’harmonia del relat. Torno a llegir en veu alta allò que ha aturat la meva lectura. Trenco el silenci i el fragment pren una nova dimensió, em mostra nous matisos, com si el so, d’alguna manera, li pogués infondre una nova vida. M’atanço als llibres i a la lectura, des de la meva mirada, des del meu propi bagatge i tarannà… tot són maneres de llegir…

... llegir...

2009-09-22T06:16:00.000-07:00

… primer veus les lletres amb ulls ben oberts, grans, brillants, meravellant-te d’aquella grafia en negre sobre el blanc paper. Després, aprens que juntant-les es formen les paraules que, en més d’una ocasió, el teu dit menut acarona mentre una veu s’entrebanca. Més tard, l’obligació fa que es coneguin unes lectures concretes. La mirada, però, s’escapa fins aquelles lleixes de llibres llaminers, grans i petits, que no sempre estan a l’abast de la mà que els vol i els desitja. La lectura esdevé fluida i els llibres que no et deixen llegir, perquè no són per a tu, perquè no tens l’edat, perquè són dels grans, són els que d’amagat agafes amb tremolors per tot el cos, per llegir-los en un racó. Un bon dia, davant teu s’obre un horitzó on es perden títols, autors, personatges, memòries, tragèdies, comèdies, drames, històries, poesia, teatre, narrativa… la ficció i la no ficció semblen no tenir fi i es confonen. I, llavors, llegir esdevé plaer, esdevé instint…

... res no passa dues vegades (Wislawa Szymborska)...

2009-09-04T09:01:00.000-07:00

Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d’això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.

Encara que fóssim els alumnes
més llonzes de l’escola del món,
no tornarem a repetir
ni cap estiu ni cap hivern.

No hi ha un dia bessó d’un altre
ni dues nits de ben semblants,
dues besades de forma igual
ni dues idèntiques mirades.

Ahir, quan algú va esmentar
el teu nom en veu alta,
per a mi va ser com si una rosa
hagués entrat per la finestra.

Avui, ara que estem junts,
m’he tombat de cara al mur.
Una rosa? I què és una rosa?
És una flor? O bé una pedra?

Per què, mala hora, t’interposes
amb una por innecessària?
Existeixes, doncs has de passar.
Hauràs passat, i serà bell una altra vegada.

Somrients, mig encerclats,
provarem de retrobar la concòrdia,
per bé que som tan diferents
com dues gotes d’aigua.

Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Ed. Columna, 1997 (traducció de Josep Maria de Sagarra).

... un conte...

2009-08-17T06:38:00.000-07:00

Julio Cortázar, Los exploradores. Font: YouTube.

… Cortázar deia: "el escritor es culpable de literatura, nada le gusta más que imaginar excepciones, individuos fuera de la especie, monstruos no siempre repugnantes". Ell imaginava i jugava amb la realitat i amb el somnis. Llegint Cortàzar: pots trobar-te que el protagonista parla i pots llegir els seus pensaments generats a partir dels seus mots; pots trobar-te fantasmes acceptats, formes no resoltes, dimensions desconegudes, situacions absurdes, genis sense genialitat, fantasmes a desgrat, tot, dins d'una atmosfera inquietant, que pot semblar en aparença normal i quotidiana. Els seus relats estan espurnejats de tristesa, d'acceptació, d'humor, de misteri, de sorpresa, de realitat, de fantasia, sense seguir una linealitat reglada, i no deixen de perdre interés, ni força, ni bellesa…

... pors...

2009-08-05T04:34:00.000-07:00

… una buidor estranya trencada per un so. Una remor d’un xiuxiueig agredolç. Ignoro fins a quin punt poden ferir o guarir. Desconec on és el límit entre la realitat i la fantasia. Només sé que són allí. Escolto el seu brogit, roent, glaçat. Noto la seva presència, tremolo. Suposo que la por és així. Un temor que omple, ennuega i ofega. Una basarda que envolta, agafa i arrossega. Una inquietud, un pànic, i, també, una covardia. Resulta difícil, molt difícil, sortir d’aquesta mena de sensació que paralitza. Es fa dur reconèixer una reacció tan poc valenta. La decisió d’esperar no és encertada, però esperes. Escollir no fer res és un error, però et quedes allí, quieta. Acluques els ulls, arrupint el cos, desitjant que passi ràpid, que no et vegi i que no t’agafi…

... no va ser suborn...

2009-07-23T05:24:00.000-07:00

… per creuar el riu Aqueront, el barquer cobra el viatge (una moneda -posada sota la llengua- o dues -tapant les parpelles-), i porta les ànimes al món subterrani. A la barca hi amaga la seva garrafa de vi, que buida entre cops de rem, i anades i tornades per les aigües fètides. En el seu moment, bé podria ser que Enees, Heracles i Orfeu pugessin a la barca en un d'aquells dies de garrafa plena. I, quan el mític Orfeu va tocar la seva lira, Caront, ebri i entendrit per la melodia, va recordar la seva joventut perduda, emocionat pels motius del jove. No va ser suborn, sinó nostalgia...

Il.lustra el post: Caront, il.lustració de Gustave Doré per La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

... si mai veus...

2009-07-07T00:23:00.000-07:00

… Si mai veus algú sentat i llegint, en un tren o en un bar, completament submergit en les pàgines del llibre que té entre mans, abduït per les paraules que els ulls segueixen d'esquerra a dreta, obrint el llibre fins quasi el crec del llom, subratllant paràgrafs i doblegant les pàgines que li agraden, mira'l, si vols, però tingues per segur que no et veurà, i, inclús, ni sabrà de la teva presència, perquè en aquells moments és lluny, molt lluny d'aquell vagó o d'aquell racó. I, si mires amb atenció la seva expressió, pots arribar a fer-te cinc cèntims de la seva lectura. De vegades, però, l'encanteri es trenca, la mirada s'aparta de la plana de paper i es perd en la finestra o pel local. En el seu cap, segurament, hi ha aquella barreja de ficció i realitat amb la sensació de mareig típic de qui no trepitja terra ferma. Després, lentament, sota la boira d’un somni, els ulls tornen a les grafies negres i els dits acompanyen, durant una estona, aquell text. Potser, veuràs com mou els llavis, sentint la caricia i el cos dels mots en la seva boca. Escoltant aquella veu que només les seves oïdes poden escoltar. Acompanyant les imatges que es formen en la seva ment, a cada frase, a cada gir de la història. Per un temps, ni està allí, ni és qui és, ni pertany a aquest món, perquè ni vol estar allí, ni vol ser qui és, ni desitja pertànyer a aquest món. Si mai veus algú així, no te'n riguis... podria ser jo...

... noms...

2009-07-04T11:38:00.000-07:00

… A Terramar, de l’escriptora Ursula K. LeGuin, no donen el nom, només el donen a algú que saben del cert que no trairà la seva ànima, i utilitzen altres noms que no són autèntics… M’atreu això de no donar el nom. De fet, em fascinen els noms…
Anomenem les coses amb el nom que ens han ensenyat, ens han dit o hem escoltat, però, què passaria si un dia descobríssim que no són autèntics?
Quines connotacions donen la veritable autenticitat als noms i a les coses?
Quan un nom no s’utilitza o queda amagat pel silenci, o cau en l’oblit, o arriba a morir quan mor la llengua… quan això passa… on va a parar l’autenticitat que tanca aquest nom que es perd, aquest nom que no és fals? …

... càntics al final de la nit...

2009-06-18T03:57:00.000-07:00

… Per algun motiu no dorms. Veus passar les hores nocturnes entre ombres i silencis. La nit fa el seu curs. El cel negre ha donat pas a un cel blaugris, intens i fosc, que començarà a anunciar el dia. Sents el fred dins teu i tremoles, però continues allí, esperant. Perquè ho saps. No trigaran. Pots imaginar-te el moviment dels seus petits cossos, de plomatge bru-rogenc per dalt i blanquinós per sota: s'estan preparant. I, de cop, trencant el silenci nocturn, la bellesa del seu cant. Una sèrie de sons musicals, de increïble tonalitat cromàtica, desdibuixant la frontera de la nit i el dia. Només un càntic així, seria capaç d'arribar a l'ànima: d'estirar-la, de sacsejar-la i fer-la estremir fins l'esglai... Saps ? Potser si que està lleig que t'estirin i et vulguin prendre l'esperit. Potser si que existeix aquell forat per on no tornarà cap cos ni cap ànima. Potser si que aniria millor fer un canvi amb en Faust, demanar l'eterna joventut, la riquesa, l'amor o la bellesa extrema... Però jo, que no entenc d'aquestes coses, prefereixo escoltar un rossinyol. I que sigui la seva melodia la que em faci sentir, que encara tinc aquella essència que s'emociona i vibra davant dels petits detalls...

... el glaç es pot trencar...

2009-06-11T04:12:00.000-07:00

…

societats i estanys glaçats,

aigua gelada i el seu entorn

...

de l'ombra,

brollen sentiments en estat pur,

exaltats per la sensació d’estar lluny d’hipocresies preestablertes,

mostrant el jo més pur, més íntim, més efusiu

...

el glaç es pot trencar,

deixant al descobert

la veritable fondària de les aigües fosques, fredes i gelades,

capaces d’engolir aquell que és

confiat, fràgil o innocent

…

... retalls de cel, trossos de sòl...

2009-06-03T07:10:00.000-07:00

… un bosc amb un barranc, prop del qual, els arbres de fulla caduca creixen esvelts per tota aquella aigua que el torrent els hi pot donar. Uns arbres que perden la capçada quan ve el fred i que es barregen amb d’altres, de fulles petites i dures que es mantenen tossudament en branques i branquillons, encara que glaci. Un sotabosc de boixeres grosses, de brucs, d’esbarzers i d’heures. Que s’enfilen pels alts troncs rogencs i clivellats dels pins, que cobreixen vessants i clotades, i que, amb prou feines deixen els corriols lliures. Olor a verd, a fusta, a terra i a humitat, que et permet veure retalls de cel si mires amunt i trossos de sòl, si mires avall…

... cançó d'ariadna...

2009-06-02T07:28:00.000-07:00

… m’agrada mirar, com cau la neu, com brilla el gel, com bufa el vent i com mulla la pluja… i m’agrada llegir, com altres senten fred en caure aquesta neu, s’enlluernen en veure brillar aquest gel, s’arrauleixen en bufar aquest vent i es mullen sota aquesta pluja… Potser és aquesta la màgia que omple les paraules que escoltem, que llegim, que ens imaginem, que escrivim, que diem, però, sobretot… que sentim. Sí, les paraules tenen màgia. I crec que aquesta augmenta i les hi dóna eternitat quan no van soles, quan no són buides, quan porten sentiments i silencis, quan t’emocionen i et deixen sense… paraules…