... a mi m'agrada pensar en la poesia com a reflex il.limitat del pensament, de les emocions i dels sentiments. Veure que neix del silenci per morir en el silenci, mentre s'aproxima als límits del buit i del no-res, per materialitzar-se en paraules i en imatges, que transmeten, que comuniquen i que ens arriben a tocar, inclús físicament, fent i desfent, transformant, ja no el so o la llum o el mot o la imatge, sinó el que hi ha més enllà del so, més enllà de la llum, més enllà dels mots i més enllà de les imatges...
Doncs crec que la poesia és això que acabes de descriure. No ho sabria expressar com tu, però és així. Salutacions!
ResponElimina... gràcies David, l'apunt ve arran de la reflexió i els comentaris d'un text d'Antoni Clapés, Interrogar la poesia: interrogra-se...
ResponEliminaGràcies per la referència. L'acabo de llegir i m'ha encantat. Definir la poesia és impossible, crec, però tant el teu text com el d'en Clapés ajuden a entendre aquesta impossibilitat.
ResponElimina