dimarts, de març 09, 2010

La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata







Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, va ser el primer d’aquesta nacionalitat en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.








Kawabata, Yasunari. La casa de les belles adormides (Nemureru bijo, 1960).

Barcelona: Viena Edicions, 2007; 119 pp; traduït per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera; ISBN 84-8330-458-7. Il.lustració de la coberta: Amants a l’habitació de dalt de Kitagawa Utamaro.



El vell Eguchi visita la casa de les belles adormides per recomanació d’un amic.
Malgrat creure que ell no és tan vell, ni té les mateixes necessitats dels altres ancians clients, tornarà a visitar-la en diverses ocasions.

Un vell i una jove nua adormida.
En un mateix llit, vellesa i joventut. Somnis de vida i records del passat. Drogues per adormir i pastilles blanques per sedar.

" ‘A l’home vell, la mort; a l’home jove l’amor; la mort, una sola vegada, l’amor, tantes que no les puc comptar!’ Se n’havia sorprès, però això el va assossegar. No feia per a ell ser tan emfàtic. De fora se sentia el barbull de la neu barrejada amb la pluja. El soroll del mar semblava ofegar-s’hi. Va presentar-se a l’ancià la visió d’una mar vasta i fosca, on les volves de neu es desfeien en caure.”

La vellesa. El pas del temps queda escrit en el rostre i la memòria. El cos va cedint al pes del passat, d’allò viscut i d’allò no viscut, fent que l’ombra que surt dels peus esdevingui un contorn distant del reflex del que un dia va ser la joventut. Els anys cauen, llisquen entre les fissures de les fustes clivellades que cobreixen els records, quedant arraconats a dins sota un munt de pols.

La joventut. El cos nu d’una jove i l’olor a vida, a primavera, a flors i a llet. Aquella innocència que respira, fent pujar i baixar el pit que tremolós es mou, pot tenir un poder més enllà de la bellesa i el desig: obrir la porta dels records. Fragments de memòria desvetllats per la pell fina i suau, l’escalfor d’un cos jove i bell i la visió de la vulnerabilitat descoberta i sense màscares. La nuesa adormida, crua i natural al descobert.

Una casa on a canvi de diners vells ancians jeuen amb belles joves. Adormides elles, alienes a la decrepitud d’un cos i a la pèrdua de vigorositat d’una vida, permetran reviure en ells records d’una joventut perduda. Drogues que les adormen a elles i dues pastilles blanques que els sedaran a ells en els somnis perduts del passat recuperat. Un ancià es pregunta i es neguiteja, reflexionant sobre el sexe i la mort que no oculta un desig sexual que l’edat encara no ha ofegat del tot. Joves que dormen profundament un son similar a la mort, mentre el vell no acaba de complir la condició de la casa de les belles adormides. Un to poètic i fosc, viscós, que es va extenent al llarg del relat, barreja de vida i barreja de mort, amb el desig i la no acceptació del pas del temps com a eixos que fan girar els subtils engranatges de la condició humana.

… Els dits l’agafaran i els moviments circulars, cada cop més hàbils, l’anirant extenent. S’ompliran els solcs, buscant aquella llum i aquella vida perdudes. Durant unes hores, el rostre vell i arrugat que cada matí davant del mirall, continua sense voler reconèixer aquell reflex com a seu, buscarà l’engany de la màscara…

-la darrera estança del laberint, 28 de juliol de 2008-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada