Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
Rosa Leveroni
UN ALTRE ABRIL.
LES ROSES RECORDADES
Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
Rosa Leveroni
UN ALTRE ABRIL. Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,
és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.
Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;
ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella
en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...
Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!
Màrius Torres
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,
és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.
Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;
ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella
en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...
Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!
Màrius Torres
LES ROSES RECORDADES
Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu
LA DIADA DE SANT JORDI
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
(…)
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per’xò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.
Joan Maragall
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
(…)
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per’xò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.
Joan Maragall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada