Les balades de l'all, de Mo Yan

Mo Yan (1955-), escriptor contemporani xinès.

Mo Yan. Las baladas del ajo (T’ien-t ang suan t’ai chich ko, 1989).

Madrid: Kailas, 2008; 489 pp; traduït per Carlos Ossés; ISBN 84-89624-42-9

Des del govern arriben promeses de grans guanys per les collites d’all. Els pagesos dediquen tots els seus esfoços al seu cultiu, davant l’esperança de millores econòmiques. Però la collita resulta ser més gran que l’espai dels magatzems estatals i els alls no es poden vendre. Comença una revolta que acabarà sent durament reprimida.

Alls. Pobresa, gana, cobdícia i egoisme. Desànim i rebel.lió. El poder utilitza la violència i la brutalitat per fer callar les veus. Hi ha veus que no han de callar.

“Los pies y manos del bebé se doblaron hacia dentro y los ojos se escarcharon.
-Cuando era como tú, mi niño, también quería salir y ver el mundo exterior pero, después de llegar aquí, me daban gachas para cerdos y comida para perros, y trabajé como un buey y un caballo juntos, me golpearon y me dieron patadas, tu abuelo incluso me colgó y me azotó con el látigo. ¿Todavía quieres salir, mi niño?
El bebé metió el cuello entre los hombros, convirtiéndose en algo parecido a una pelota, con los ojos llenos de terror y de espanto.”

Una novel.la que fuig de la linealitat i es recolça en la veu de diversos narradors. Un relat de bellesa poètica i crua violència, narra uns fets que ens endinsen en la Xina rural: una visió oposada a la Xina del progrés i la tecnologia, les olimpiades i l’estètica refinada. Un món rural on encara ser dona significa pertànyer a una categoria inferior. Un món on la fam és el gran eix que mou les vides de tots els seus habitants. A través de situacions paral.leles dins d’un dispers espai temporal, el clima de la narració va centrant les vides d’uns pagesos en flux fascinant i brutal, líric i cru, màgic i injust.Una crònica d’unes situacions que es van arrodonint al llarg de la novel.la, dins d’un temps i un espai, entre la vida i la mort. Una novel.la coral on s’alternen les veus que s’alcen per sobre la intensa olor a alls i una sensació agredolça.

… On és la mirada crítica? On la veu clara? On la mà ferma? On?! Els rostres es giren, els ulls s’aparten i les veus s’apaguen. Es gira el cap, fent veure que no es veu i que no se sap. ¿On sorgiran aquells capaços de destruir per a tornar a construir de nou, damunt de tot allò que està podrit?…

-la darrera estança del laberint, 5 de setembre de 2008-