Somni profund, de Banana Yoshimoto

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Sueño profundo ( 1989).

Barcelona: Tusquets-Andanzas, 3a. edició, 2006; 172 pp; traduït per Lourdes Porta; ISBN 84-8310-324-9

Tres històries protagonitzades per tres noies. Tres moments de les seves vides amb els somnis, el present i el passat com a nexe comú.
Una noia i un home casat. Una noia i el seu germà mort. Una noia i l’alcohol. Pèrdues i records barrejats amb somnis i il.lusions. Moments en els que tot pot enfonsar-se o continuar surant.

“Yo siempre estaba un poco triste, acosada por la añoranza de la luna que brillaba en la lejanía mientras me iba hundiendo eternamente en lo màs hondo de la noche azul y me teñía de azul hasta la punta de las uñas.”
Sueño Profundo

El vaig llegir fa molt i em va fer pensar en aquells moments de la vida on un petit esdeveniment es pot convertir en un gran detonant. Una petita espurna que pot fer d’aturador o edevenir una obertura, sense que es pugui saber el perquè i només una mena d’intuició t’ho digui a cau d’orella. Quelcom que no va bé, però tampoc pots dir que va malament. Simplement no acaba d’encaixar, i per més voltes que li donguis sembla no existir una solució. Els records es confonen en els somnis, pesats i feixucs que donen aquella sensació amarga de que no acabes mai de dormir o de que dorms massa. Tot de bromes distorsionen milers d’imatges que no fan res més que dibuixar-se i desdibuixar-se, com si fossin castells de sorra fina que amb un cop de vent o d’aigua, es desfan. I esperes. No fas res, mires i segueixes els curs de reflexions i pensaments que no saps a on van. No esperes aquella solució brillant que ho canviarà tot, donant un gir acrobàtic a la situació. Només pots intuir que si apareix, ho farà tímidament, com una petita llumeneta que tot just trencarà la foscor i perfilarà la vora del penyasegat que tens als peus. Però ni serà màgica, ni t’ho solucionarà tot.

… La petita llambregada trenca la foscor i s’apaga. Es torna a repetir el gest. L’olor i el sorollet anuncien de nou la fama. Un i un altre cop, fins que aguantarà el suficient per apropar-se al ble i encendre l’espelma…

-la darrera estança del laberint, 6 d'agost de 2008-