… Per algun motiu no dorms. Veus passar les hores nocturnes entre ombres i silencis. La nit fa el seu curs. El cel negre ha donat pas a un cel blaugris, intens i fosc, que començarà a anunciar el dia. Sents el fred dins teu i tremoles, però continues allí, esperant. Perquè ho saps. No trigaran. Pots imaginar-te el moviment dels seus petits cossos, de plomatge bru-rogenc per dalt i blanquinós per sota: s'estan preparant. I, de cop, trencant el silenci nocturn, la bellesa del seu cant. Una sèrie de sons musicals, de increïble tonalitat cromàtica, desdibuixant la frontera de la nit i el dia. Només un càntic així, seria capaç d'arribar a l'ànima: d'estirar-la, de sacsejar-la i fer-la estremir fins l'esglai... Saps ? Potser si que està lleig que t'estirin i et vulguin prendre l'esperit. Potser si que existeix aquell forat per on no tornarà cap cos ni cap ànima. Potser si que aniria millor fer un canvi amb en Faust, demanar l'eterna joventut, la riquesa, l'amor o la bellesa extrema... Però jo, que no entenc d'aquestes coses, prefereixo escoltar un rossinyol. I que sigui la seva melodia la que em faci sentir, que encara tinc aquella essència que s'emociona i vibra davant dels petits detalls...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada