dimecres, d’agost 05, 2009

... pors...

… una buidor estranya trencada per un so. Una remor d’un xiuxiueig agredolç. Ignoro fins a quin punt poden ferir o guarir. Desconec on és el límit entre la realitat i la fantasia. Només sé que són allí. Escolto el seu brogit, roent, glaçat. Noto la seva presència, tremolo. Suposo que la por és així. Un temor que omple, ennuega i ofega. Una basarda que envolta, agafa i arrossega. Una inquietud, un pànic, i, també, una covardia. Resulta difícil, molt difícil, sortir d’aquesta mena de sensació que paralitza. Es fa dur reconèixer una reacció tan poc valenta. La decisió d’esperar no és encertada, però esperes. Escollir no fer res és un error, però et quedes allí, quieta. Acluques els ulls, arrupint el cos, desitjant que passi ràpid, que no et vegi i que no t’agafi…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada