Soseki Natsume (1867- 1916), és el pseudònim literari de Kinnosuke Natsume, un dels millors novel.listes japonesos de l’Era Meiji.
Madrid: Impedimenta, 2008; 234 pp; traduït per José Pazo Espinosa; ISBN 84-935927-7-6
En 1999 es va editar per primer cop en català per Edicions Proa.
En el 2008 es va reeditar en el 80è aniversari de la fundació de la col.lecció A tot vent, de Edicions Proa.
Obra guanyadora del Premi Llibreter de Narrativa de 2008.
Acabats els estudis a Tòquio, un jove professor obté una plaça per treballar en una escola rural. Allí descobrirà què vol dir la docència, com és la gent, i, les conseqüències del seu caràcter.
Una escola rural i un novell professor de ciutat. No pensar i els seus resultats. Màscares hipòcrites i cares descobertes. El món dels alumnes i el món dels professors.
“Era consciente de que si daba cualquier muestra de debilidad ese primer día, aquellos brutos me perderían el respeto para siempre, así que decidí hablar todo lo alto que me era posible, pronunciando muy fuerte las erres. Al principio los chicos parecieron desorientados, como si una espesa niebla los hubiera envuelto. Me dije que aquello funcionaba, y decidí seguir hablando de esa forma un tanto estrambótica, imitando el acento barriobajero de Tokio.”
Una lectura allunyada de la idea estètica que fàcilment acompanya la literatura japonesa. Un llibre amb tocs humorístics i comentaris burletes, que poden dur-nos a associacions literàries occidentals identificables. Botxan -impulsiu, descregut i cínic, amb un sentit de la justícia, l’honor i la veritat arrelats dins seu-, jutja, actua i parla sense pensar i, en rep les conseqüències. La vocació del professor, el significat de la docència, són descrits a través d’una mirada directa i crítica. Un protagonista innocent i insolent, que acaba sent entranyable, en veure’l perdut entre dos móns: els dels infants-alumnes, i els dels adults-professors. Una tendència solitària, una decepció, hipocresies i falsedats, marcades pel temperament de Botxan. Situacions absurdes i ridícules, on es deixarà dominar per la irreflexió i el primer impuls; una primera feina, on valorarà l’estimació de la vella Kiyo, on aprendrà que les primeres impressions enganyen, i, que, potser, riure’s de tot i de tothom tanca masses portes. Escrita en primera persona, amb un estil compacte amb tocs còmics, manté l’actualitat i l’humanisme que destil.len els seus personatges, malgrat fer més de cent anys que va ser escrita.
… Màscares que disfressen, oculten i amaguen. Paraules que juguen a ser rostres coberts per la hipocresia. Interpretacions equivocades fruit de la gran mascarada representada en el ball de la vida…
-la darrera estança del laberint, 20 de març de 2008-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada