Quadern de capçalera, de Sei Shonagon

Sei Shonagon (965- entre 1000 i 1025), dama de la cort i escriptora del diari íntim més famós de la literatura clàssica japonesa.

Shonagon, Sei. El libro de la almohada (recull de Makura No Soshi, segle X).

Madrid: Alianza-Literatura, 2004; 166 pp; selecció i traducció de Jorge Luis Borges i Maria Kodama; ISBN 84-206-5674-7

Des de novembre de 2007, editat per La Magrana en la col.lecció de Les Ales Esteses.

Selecció de 126 capítols del diari de capçalera d’una jove dama de companyia, del període Heian del Japó imperial de finals del segle X.

Reflexions, descripcions, sentiments i percepcions. La vida de la Cort i la visió d’una dama de companyia de l’Emperadriu. Llistes, catàlegs, aforismes i enumeracions.

“Siempre me tocan y me encantan los lugares con lagunas, no sólo en el invierno cuando uno descubre al despertar que el agua se ha helado, sino en cualquier época del año. Las lagunas que me gustan más no son las que han sido cuidadas. Prefiero las que han sido dejadas a su suerte y están cubiertas de hierba. De noche, en los verdes espacios de agua, sólo se ve el pálido fulgor de la luna. En cualquier hora y en cualquier lugar me conmueve la luna.”

Les dones de la cort, tot i la submissió als homes, tenien una gran cultura. Mentre ells anaven a la guerra, elles van escriure. En l’època clàssica de la literatura japonesa, i majoritàriament gràcies a la mà de les dones, apareixen noves formes literàries: el waka, el nikki, el monogatari i el zuihitsu. El Makura No Soshi (literalment: notes del coixí), és el nikki o diari íntim, que Sei Shonagon, escriu. No resulta difícil imaginar com una jove dama, amb una cal.ligrafia bella i elegant, omple els papers d’arrós, d’un petit bloc, que guardarà gelosament en la capçalera del seu llit. Anotacions del dia a dia de la cort, reflexions senzilles, definicions de bellesa, llistes interminables, evocacions del que li plau i del que no, i sentiments íntims. Les seves paraules fixen pinzellades d’una època i d’un esperit, abans de que s’apagui l’espelma i la foscor de la nit ompli la cambra.

… Bombolles juganeres que s’eleven, reflexen la llum en franges de colors iridescents i tremolosos. Tels primes que en trencar-se es desfan en infinits i minúsculs esquitxos…

-la darrera estança del laberint, 3 d'abril de 2008-