divendres, de novembre 27, 2009

La dona de la sorra, de Kobo Abe










Kôbô Abe (1924- 1993) és el pseudònim literari de Kimifusa Abe, escriptor japonès contemporani.






Abe, Kobo. La mujer de la arena (Suna no Onna, 1962).

Madrid: Siruela, 3a. edició, 2004; 206 pp; traduït per Kazuya Sakei; ISBN 84-7844-196-4

En 1964, sota la direcció de Hiroshi Teshigahara i el guió del propi autor, es va adaptar al cinema la novel.la, La dona de la sorra.


Un professor d’escola agafa uns dies de vacances per dedicar-se a la seva afició: els insectes de la sorra. Arriba a un poble costaner, situat al costat de grans dunes. Convidat a passar la nit en la casa d’una dona vídua, veurà com l’escala, per sortir, desapareix. La desesperació i les ganes de fugir s’alternaran amb el dia a dia de la vida en aquell forat.

Insectes de les dunes. Cases dins la sorra. Sediment fi que flueix i ho podreix tot. Llibertat i desficis. Absurds i acceptació.

“Si el hombre posee alma, ésta debe residir en la piel. Sólo recordar el agua le hizo pensar que la piel sucia debía tener miles y miles de ventosas. El vendaje del alma, frío y transparente, pero blando como las plumas de un ave… Un minuto más, y la piel de todo su cuerpo se hubiera podrido y desprendido miserablemente.”

Un to cínic, carregat d’existencialisme i d’absurda fantasia i contraris, donen cos a aquesta al.legoria. En una societat on la individualitat cau davant la col.lectivitat, la consciència de la llibertat pot ser motiu d’esclavatge o d’autonomia. Les dunes de sorra tenen vida pròpia, es mouen, varien, absorbint una a una cada partícula, cada gra. Individualitat contraposada a col.lectivitat. El protagonista i la dona de la sorra, miren amb ulls diferents aquella societat que els condemna a un bé comunitari. La sorra flueix, podrint el que troba, entrant per tots els forats i acumulant-se dins. El sediment domina i acaba sent l’essència del material corromput. Una sorra que és vida, però també és mort. Les situacions originen reaccions irreflexives, desesperades, però el temps llima les arestes, com la sorra llima la superfície de les roques, polint-les. El temps flueix, doblega, i dóna consciència d’un esdevenir constant, lent, que cau gra a gra. A vegades, les irrealitats són més reals que la pròpia realitat. A vegades, la consciència de la manca d’una cosa, és la que ens fa ser conscients d’aquesta qualitat.

… Sabia que soles, no eren gran cosa. Entre els dits, jugava amb una d’elles. La seva mirada repassava espais i formes. Tard o d’hora, ho trobaria. Tard o d’hora, donaria amb el lloc exacte on la petita peça de cartró encaixaria perfectament, i el trencaclosques, peça a peça, aniria prenent forma…

-la darrera estança del laberint, 30 de març de 2008-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada