País de neu, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. País de nieve (Yukiguni, 1935).

Barcelona: Emecé Editores, 3a. reimpressió, 2005; 177 pp; traduït per César Duran; ISBN 84-95908-46-8

Des d'octubre de 2009, editat per Viena Edicions en la col.lecció de Clàssics Moderns.

En Shimamura, com molts homes japonesos, va a l’estació termal, a fugir del seu matrimoni i de la seva vida a Tòquio. Allí coneix a la jove aprenent de geisha, la Komako, innocent i apassionada. El pas del temps i de les estacions, faran que les trobades es repeteixin i vagin fluint cap a una història no satisfeta, on apareixerà una altra jove, la Yoko.

Vent gelat que anuncia neu. Hiverns llargs, amors i el pas del temps. Una estació termal, un home i dues joves. Amor fracassat, amor rival i amor perdut.

“Un frío destello perdido en la distancia. Y cuando su diminuto fulgor prendió en la misma pupila de la muchacha, cuando se sobrepusieron y se confundieron el resplandor de la mirada y el de la luz clavada en la lejanía, se produjo un verdadero milagro de la hermosura, abierto en flor en un reino imaginario, con aquel ojo iluminado que parecía navegar sobre el océano de la noche y las rápidas olas de las montañas.”

Contrast d’estacions, de vida i de sentiments. En Kawabata, amb un estil poètic i bell, juga amb els vèrtex d’un triangle amorós. Oscil.lacions entre la bellesa i la decadència, la passió i el rebuig, la naturalesa i la quotidianitat, per omplir una història de detalls, de silencis i d’esdeveniments intuïts, que deixen una sensació d’agradable confusió, davant un final abrupte, que bé és un acabament, però podria ser una continuació. El protagonista veu crèixer una jove innocent i apassionada, però ell no la pot estimar. L’aparició d’una bella jove, desperta un desig i una curiositat, però tampoc serà amor. Els amors no satisfets, la rivalitat passada i present, la sensació de pèrdua del que no és té i del que es desitja, omplen la buidor de qui viu al marge de la passió i cobreixen les pàgines d’aquesta novel.la.

… Les passes desperten un suau soroll, com un xiuxiueig de veus apagades. A poc a poc, s’enfonsen en la blancor bella i pura del mantell de neu que ho cobreix tot. El vent gelat aixeca la pols de cristalls de glaç, que barrejats amb el so del brogit fred, esdevenen figures úniques i diferents que duen mil històries clavades, a cada aresta i a cada cara del seu cos polièdric…

-la darrera estança del laberint, 9 d'abril de 2008-