L'eternitat no està de més, de François Cheng

François Cheng (1929-), escriptor, poeta i cal.lígraf contemporani, d’origen xinès i instal.lat a França des del 1949, on el 2002 va passar a ser membre de l’Acadèmia Francesa.

Cheng, François. La eternidad no està de más (L’eternité n’est pas de trop, 2002).

Buenos Aires: Editorial Losada, 2003; 275 pp; traduït per Gregorio Cantera; ISBN 84-9332-964-9

Al final de la dinastia Ming, a la Xina, dos amants es retroben després de trenta anys. El seu amor, fruit d’un gest, no s’ha perdut amb el pas del temps.

Unes mirades creuades, un mocador i dos destins queden separats. Un metge rodamón i la dona d’un cacic es reconeixen malgrat el temps. Sentiments sotmesos a un espai petit i claustrofòbic.

“Cuando se abre la corola de cinco pétalos, es como un guante al que se le da la vuelta: hace entrega de su cuenco secreto, permite el roce de la tibia brisa al pasar y deja que liben de ella cuantas más ávidas mariposas y abejas mejor. Cuando los dedos de dos manos se entrelazan, hasta el menor estremecimiento es como un batir de alas, y la más liviana presión provoca oleadas que se agrandan en círculos concéntricos.”

Paraules que bateguen entre sentiments presoners d’una situació. Un ambient repressiu que no apaga la flama d’un gest, que com un deliri savi i innocent, fort i caut, violent i bell, s’amaga sotmés a l’entorn. Com els dits de les mans, el passat i el present queden entrelligats per una prosa poètica quasi clandestina. Com en un conte de tall clàssic, la passió troba les fissures, petites i mesurades, per on poder fluir. François Cheng recupera les tensions interiors amb una sensació de pèrdua i de trobada, de plenitud i de buidor, que s’arrela en la tradició lírica dels seus origens i que s’emmiralla en els clàssics de la tradició de la cultura del seu exili.

… Es perdrà en la recerca de la perfecció del cercle. La distància s’escurçarà, desdibuixant la cromatologia fixada. Del negre brillant, fosc i penetrant, al marró daurat, difuminat i infinitament estriat, passarà a la deriva, lenta i suau, vers un verd de tons discrets, per topar finalment amb la muralla de color bru-oliva que ho emmarca…

-la darrera estança del laberint, 21 de maig de 2008-