Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.
Murakami, Haruki. L’amant perillosa. Al Sud de la frontera
Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i Albert Nolla; ISBN 84-9787-001-8
Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.
Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.
“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”
Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.
… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…
-la darrera estança del laberint, 26 de juny de 2008-
des que vaig descobrir aquest escriptor, sempre m'han sorprès les seves obres.
ResponEliminaUna bona recomanació ! Bona nit ! artur.