dijous, de juny 10, 2010

... sirenes...


... quan era molt petita i no sabia de mites ni llegendes, vaig conèixer una Sireneta que va canviar la cua i la veu per unes cames, a la recerca d’un amor que no va ser correspost, i va convertir-se en escuma del mar. De més gran, em van dir que les sirenes eren meitat dona i meitat d’au, i que d’alguna manera van perdre les plomes, i van canviar les ales inservibles per una llarga cua de peix. Em van explicar que la seva veu era tan melodiosa, que situades en la frontera amb el món conegut, simbolitzaven el perill de passar aquest límit, i eren la mort per a tots aquells que les escoltaven. Em van parlar d’una expedició que buscava un velló d’or i que va passar davant una illa on vivien les sirenes, feta de sorra blanca de la pols dels ossos dels nàufrags, entre els tripulants hi havia un geni del cant que amb la seva veu i la seva lira, va cobrir les melodies de les nimfes marines i les va derrotar. Vaig llegir que un heroi d’una guerra, tornant d’un llarg viatge, les va vèncer en posar taps de cera a les orelles dels seus mariners, mentre ell, lligat al pal major, les va escoltar, i tot i enfollir per les seves veus i demanar que el deslliguessin, no va ser obeït, i també les va derrotar. Fa temps, quan els mites i els contes van ser guardats, un nou relat va ressonar a cops d’onada. En ell, les sirenes no van cantar. Un silenci va omplir les seves boques, acompanyat pels sospirs d’aquells rostres de gran bellesa, que només volien mirar-se en aquells ulls de mirada profunda del brau guerrer encadenat...

A vosotras Aqueloides, ¿de dónde os vinieron esas plumas y patas de ave, siendo así que vuestro rostro es de doncella? ¿Es acaso porque cuando Prosperita cogía flores primaverales os encontrabais entre sus acompañantes, sabias Sirenas? Vosotras la buscasteis en vano por el mundo entero, y entonces para que también los mares conocieran vuestro penar deseasteis poder posaros sobre las olas apoyadas en los remos de unas alas, y los dioses os fueron propicios y visteis como vuestros miembros se tornaban dorados con el súbito aparecer de unas plumas. Pero para vuestra musicalidad, destinada a deleitar los oídos, y los dotes eximias de vuestra boca no perdieron el uso de la voz, subsistieron vuestras caras de doncellas y vuestra voz humana.

Ovidi. METAMORFOSIS. Cant V (551- 564).

-Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.

Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen

tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.

Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella

de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures

no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos

no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,

des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima

d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobréis va enxiquint-se.

Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles

Amb cera dolça que hauràs remollit, a la fi que no hi senti

Cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,

Fes que et lliguin de mans i de peus dins del ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,

perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.

I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,

ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.


Homer. L’ODISSEA. Les aventures d’Ulisses. Les Sirenes, Escil.la i Caribdis (XII, 8- 311). Ed. La Magrana.

Y efectivamente, cuando Ulises llegó, las poderosas cantantes no cantaron, sea porque pensaron que lo único apropiado para este adversario podría ser sólo el silencio, sea porque la vista de la felicidad que reflejaba el rostro de Ulises, que no pensaba en otra cosa más que en cera y cadenas, les hiciera olvidar su canto. Pero Ulises, por así decir, no oyó su silencio; el creyó que cantaban, sólo que él estaba protegido contra su canto. De un vistazo notó primero los giros de sus cuellos, las profundas inspiraciones, los ojos llenos de lágrimas, las bocas entreabiertas, pero creyó que todo era debido a las melodías que se elevaban inoídas en torno de él. Pero pronto todo se deslizó fuera del campo de sus miradas, puestas en la lejanía; las sirenas prácticamente se esfumaron ante su decidida firmeza, y justo cuando más cerca estuvo nada más supo de ellas. Pero ellas, más hermosas que nunca, se estiraron y giraron, dejaron ondear, libres al viento, sus abundantes cabelleras, y distendieron sobre las rocas sus dedos de larguísimas uñas. Ya no era cuestión de seducir, sino que solamente querían –y tanto tiempo como fuese posible- atrapar todavía al vuelo algo del fulgor de ese par de grandes ojos negros que tenía Ulises.

Franz Kafka. RELATOS COMPLETOS. El silencio de las sirenas. Ed. Losada.

... m'estimo més les sirenes de cua de peix i escates irisades que reflexen el sol amb els colors d’aquell camí que dibuixa la pluja, a les sirenes alades que recorden les Harpies. M’agrada pensar en elles, pentinant-se les llargues cabelleres i cantant dalt de les roques o a bressol de les onades, entonant dolces melodies que guien als pescadors, enlloc d’entonar cants d’ultratomba que porten la mort a tots aquells que les escolten. Les imagino preferir tornar-se escuma del mar, abans d’aconseguir per qualsevol mitjà el seu desig. I, sí, crec que van callar, no un cop, sinó dos. Primer, davant d’Orfeu, que va entonar les seves melodies i elles, en descobrir una veu tan clara i pura com l’aigua d’una font, van restar en silenci, admirades del seu art. Després, davant d’Odisseu, van tornar a callar, aquest cop admirades per la força d’uns ulls que les va dur al fons de l’abisme més profund de la mirada i que, després, en tots dos casos, van tornar a les profunditats fosques i solitàries de la seva llar, des d’on de nit, sota la lluna plena i els reflexos argentats de les onades, canten melodies que parlen d’una veu molt dolça i d’uns ulls de brillant foscor que amb la seva força van fer emmudir els seves veus...

Imatge: The Siren, 1900, de John William Waterhouse.

2 comentaris:

  1. Impressionant! Sempre he trobat genial la recreació kafkiana del mite. De fet, era un gran coneixedor del món clàssic, com es pot comprovar en molts dels seus relats breus i paràboles.
    El teu acompanyament als fragments triats és preciós, de debò! Salutacions, Ariadna!

    ResponElimina
  2. David... moltes gràcies. És curiós com el món clàssic, la mitologia, tard o d'hora s'acaben fent presents en l'obra de molts grans escriptors...

    ResponElimina