La fòrmula preferida del professor, de Yoko Ogawa

Yoko Ogawa (1962-), escriptora japonesa contemporània.

Ogawa, Yoko. La fórmula preferida del profesor (Hakase no aishita sushiki, 2003).

Madrid: Funambulista, 2008; 289 pp; traduït per Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer; ISBN 84-96601-37-6

Una assistenta ens explica la relació d’ella i el seu fill amb un vell professor de matemàtiques. Seran les matemàtiques, l’amistat i el lligam que s’estableix entre ells, el que omplirà el dia a dia de mare i fill i l’autonomia de vuitanta minuts de durada de la memòria del vell professor, la qual va quedar aturada, anys enrere, moments abans d’un accident de tràfic.

Vuitanta minuts. Papers enganxats a l’americana. Records immediats que caduquen. Records passats que no s’han oblidat. La bellesa del llenguatge matemàtic o com aprendre a mirar, a través de les matemàtiques, la vida.

“Me preguntaba yo gracias a qué truco de magia algunas palabras ordinarias adquieren una resonancia romántica en cuanto son utilizadas en matemáticas. En el número amigo, y también en el número primo gemelo, se percibe precisión y a la vez una especie de timidez, como si se hubieran escapado de un poema. La imagen aparece entonces de forma vívida, y en ella los números se abrazan, o están de pie cogidos de la mano, vestidos de la misma forma.”

Sovint no deixa de sorprendre’ns com les coses més senzilles van penetrant dins nostre sense que ens adonem. La senzillesa en la feina, en l’actitud, en la manera de ser i en els actes. La senzillesa en el gest i en la paraula, en el coneixement i en l’ensenyament. La vida pot quedar reduïda a vuitanta minuts de records que després són oblidats, sota el so pesat de les agulles del rellotge que marquen el temps que passa i no torna. Minimitzar aquest fet i acceptar les mateixes preguntes una i una altra vegada, esdevé un gest senzill que mare i fill fan, davant l’estimació que va sorgint vers al vell professor de matemàtiques. La vida més enllà dels vuitanta minuts i de la resolució de difícils equacions, porta a tornar a ensenyar, a tornar a despertar una ment novella al fascinant món dels nombres i les equacions. Saber mirar i saber escoltar, intentar comprendre i intentar ajudar, conèixer i aprendre, acaben sent maneres d’estimar sense recança, sense esperar res a canvi. Yoko Ogawa ens parla de descobrir i de compartir, amb la bella complicitat matemàtica, la senzillesa d’unes vides entrellaçades afectivament.

… Quants cops es desvetlla el mateix paisatge davant una finestra? Quants? A cada nova mirada, ínfimes descobertes mostren nous matisos desconeguts…

-la darrera estança del laberint, 26 novembre de 2008-