Fogueres a la plana, de Shohei Ooka

Shohei Ooka (1909- 1988), escriptor japonès contemporani.

Ooka, Shohei. Hogueras en la llanura (Nobi, 1951).

Barcelona: Libros del Asteroide, 2006; 235 pp; traduït per Fernando Rodriguez-Izquierdo i Gavala; ISBN 84-935018-3-2

En el 1959 es fa l'adaptació al cinema de Fires on the Plain, sota la direcció de Kon Ichikawa.

La derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, va deixar abandonats molts soldats en l’illa filipina de Leyte. Tamura, un soldat ras i malalt, rebutjat per la seva patrulla i per l’hospital de campanya, n’és un d’ells. I tot i la llibertat d’escollir quan morir, decideix sobreviure. La solitud, la fam i la bogeria, fan sorgir el millor i el pitjor de l’ésser humà.

Focs delators, fusell i granada de mà. Selva desconeguda, pluja i fam. Perdedors perduts. Moralitat trobada. Mans esquerres i mans dretes.

“Es natural que no podamos recordar exhaustivamente nuestro pasado. Sin tener en cuenta las brechas en nuestra rutina, las experiencias, tan semejantes unas a otras, se van acumulando, y las últimas recubren las anteriores, de manera que fácilmente se toman unas por otras dando pie a extrañas analogías. A veces lo único que podemos recordar es precisamente esa acumulación de tantas experiencias parecidas.
El hecho de que yo pueda reconstruir lo que me sucedió durante todo ese tiempo -ajustándonos a una cronología: qué acaeció antes, que sobrevino después- se debe seguramente a que las experiencias de entonces no se asemejaban en nada al resto de experiencias de mi vida.
Aunque lo único cierto era que yo estaba vivo, en aquellos momentos me faltaba la conciencia de estar con vida.”

Lluny de condemnes morals a la guerra, és la moralitat del soldat, la que el salva de caure en la bogeria més extrema. Lluny de crides i protestes pacifistes, és la interiorització dels actes i dels esdeveniments, la que evidencia les conseqüències de les pròpies decisions. Lluny de coirasses, Ooka, amb mirada intensa i profunda, omet paraules innecessàries, i reflexiona. La naturalesa humana, la pròpia identitat, poden construir-se i enderrocar-se sobre valors i ètiques. La seva supervivència depèn d’un mateix, quan davant el límit, enmig de les tenebres, cal decidir si es continua o no sent humà. Una decisió capaç de trencar l’equilibri entre la cordura i la bogeria, entre l’honor i la degradació. I, només sobreviure esdevé una necessitat superior. El soldat malalt i derrotat, camina perdut en una selva pròpia sota la pluja dels conflictes interiors.

… Oscil.lacions. Equilibris. Espera. Moviments desesperats buscant l’alliberament. Tensió a la corda fluixa. El temps passa, i l’aranya s’atança a la presa…

-la darrera estança del laberint, 24 de juny de 2009-