dimecres, d’octubre 21, 2009

Amrita, de Banana Yoshimoto








Banana Yoshimoto (1964-), és el pseudònim de Mahoko Yoshimoto, novel.lista japonesa contemporània.









Yoshimoto, Banana. Amrita (Amrita, 1994).


Barcelona: Tusquets- Fábula, 2007; 346 pp; traduït per Mercedes Corral; ISBN 84-8310-910-6



La mort d’un ésser estimat afecta a tot el seu entorn. Mayu no es va voler salvar, i això acaba marcant a tots els seus: la mare, l’amiga de la mare, la cosina, els germans i la parella. La Sakumi, la germana gran de Mayu, i en Ryuichiro, el company de la noia, s’escriuen i s’acaben enamorant. Un accident fa que la Sakumi perdi part de la memòria, arran del qual haurà de començar un aprenentatge.

La vida i la mort, la sensibilitat i la percepció, el món material i el món espiritual. Tornar a aprendre de l’existència.


“La sensación de angustia de la desolación.
La sensación de inquietud que produce la ausencia.
La sensación de soledad absoluta de una separación.
Abatida, comprendí el significado del silencio antinatural de aquel espacio. El aire, impregnado de las señales de la separación, se había detenido y estancado. Una persona que hasta el día anterior dormía a estas horas bajo este mismo techo ya no volvería a vivir nunca aquí.
No hay palabras para describir el aplastante impacto de aquella sensación de soledad. Estaba como desmoronada, tenía ganas de llorar. Si hubiera conseguido hacerlo, quizá me habría sentido mejor, pero lo que había sucedido me resultaba tan extrañamente lejano que sólo me producía una sensación de ahogo.”


Amrita és l’aigua que beuen els déus, una aigua que flueix: la pròpia existència. Amb matisos personals, la protagonista, en aquest diari íntim, ens explica la reconstrucció de la seva pròpia identitat, l’aprenentatge d’aquest flux i reflux dels moments viscuts i dels moments perduts. Fragilitat i fortalesa que van juntes, separades per delicats límits entre el conscient i el subconscient, entre la realitat i la imaginació, entre el món material i el món espiritual. Tots els del seu voltant, tornen a ser el que eren i han de ser, menys ella.


… Una papallona s’agafa tossudament a una branca, mentre el vent anuncia la pluja. Una pluja fina ho impregna tot, mentre la papallona continua allí, agafada, sota les primeres gotes d’aigua…

-la darrera estança del laberint, 7 de març de 2008-

2 comentaris:

  1. és curiós, aquesta nit he somiat que, com un regal, algú m’oferia records de la meva vida que jo mateixa havia oblidat… ha estat un somni mig de ciència-ficció mig de descobriment, i fins i tot m’atreviria a dir que he arribat a recordar alguna cosa de veritat, no hi havia pensat en Amrita, ni en la papallona
    gràcies per aquests comentaris tan inspiradors

    Comentari per ariannaincnossos Març 30, 2008

    ResponElimina
  2. … Potser sempre entre els somnis es pot destriar alguna cosa de veritat, com qui garbella la sorra a la llera del riu buscant aquella petita espurna d’or…

    Comentari per digue'm ariadna Abril 4, 2008

    ResponElimina