Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.
Murakami, Haruki. El salze cec i la dona adormida (Blind willow, sleeping woman, 2006).
Barcelona: Empúries- Narrativa, 2008; 351 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-280-5
Vint-i-quatre relats curts, on es barreja la realitat i la ficció, la vigília i el somni, entre reflexos quotidians i fantàstics. Personatges solitaris, que es relacionen, que viuen, que desitgen, que busquen, que fugen, que recorden, que enyoren, es barregen amb micos, cuques de llum, corbs, gats, jazz, espaguetis, cabussons, crancs, ganivets, pedres, parelles perfectes, salzes i dones que dormen.
Relats curts de llums i ombres. Petites històries poètiques submergides en la boira. Somnis i vides retallades. Ficció amb tocs autobiogràfics.
“Així, doncs, ¿on van els noms que desapareixen? En aquesta ciutat laberíntica deuen tenir poques possibilitats de sobreviure.”
-El conte de la tieta pobra.-
“-Diria que la única cosa de la qual no hem de tenir por és de la por mateixa -va dir al cap d’uns moments-.”
-El setè home.-
“El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant.”
-Hanalei Bay.-
“-¿Vol dir que cadascú és diferent i per tant és difícil de comparar-s’hi?”
-El mico de Shinagawa.-
Al llarg dels vint-i-quatre relats curts, la prosa de Murakami ens endinsa en el seu món, fet de llums oníriques i ombres reals. A partir de fets quotidians, els personatges busquen i s’amaguen, coneixen i veuen, dins de les seves pròpies experiències, del seu propi món interior. La línia que separa els somnis de la realitat esdevé feble i, sovint, difosa. Petites històries de món irreals i de móns propers, amb les fissures plenes de boires que deixen entreveure, una mica, a través seu, el que hi ha més enllà.
… La taula de fusta noble, de construcció sòlida, presidia el gran menjador, com si sempre, malgrat el pas del temps, aquell fos el seu lloc. Per dins, unes vides, renovades i constants, feien la seva feina, connectant túnels i passadissos, formant aquell laberint que donava fragilitat a la seva règia fermesa…
-la darrera estança del laberint, 16 de març de 2008-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada