dimarts, d’octubre 20, 2009

La remor de les onades, de Yukio Mishima








Yukio Mishima (1925- 1970), controvertit i fascinant escriptor i dramaturg japonès, de la segona generació de postguerra de la literatura contemporània japonesa.








Mishima, Yukio. El rumor del oleaje (Shiosai, 1954).
Madrid: Alianza-Literatura, 2004; 196 pp; traduït per Keiko Takahashi i Jordi Fibla; ISBN 84-206-5721-2.
Il.lustració de la coberta: Vista sobre el Mont Fuji, per Hiroshige.


Des del maig de 2008, editat per Ara Llibres en el catàleg d'Amsterdam.


En una petita illa de pescadors japonesa, en Shinji i la Hatsue s’enamoren. Els dos joves, de diferents posicions socials, en l’ambient pur i noble dels seus sentiments, ignoren el desenllaç del seu amor.

Un far, un foc i la descoberta de l’amor. Un vaixell, una prova, una tempesta i un heroi. El triomf de la puresa, una fotografia i una conquilla.

“En aquel momento Shinji pensó en la fotografia de Hatsue que guardaba en el bolsillo interior de la chaqueta colgada en la cabina de la tripulación. Pero el viento se llevó los fragmentos de ese pensamiento ocioso, y se zambulló desde la proa del barco.
La boya se encontraba a unos veinticinco metros de distancia. A pesar de su gran fortaleza física y de su confianza en que no iba a abandonarle, y también a pesar de su capacidad para nadar alrededor de su isla natal cinco veces seguidas, seguía pareciendo imposible que todo ello bastara para cruzar la inmensidad de aquellos veinticinco metros.”



Com en les faules de la mitologia, el jove enamorat haurà de superar una prova, que un cop aconseguida farà caure les barreres entre ell i la seva estimada. En El Brogit de les Onades, en Mishima, evoca un clàssic de tots els temps, retornant als ambients bucòlics i purs, on la noblesa i la bellesa dels sentiments i les accions triomfen. Un bell relat d’amor, on l’ésser humà i la naturalesa romanen en un equilibri carregat de simbolisme poètic, de paraules i silencis suggerents, amb un dolç regust a conte i a llegenda.


… Des de dalt d’un mirador, el mar de color blau-verd sembla acariciar el cel. El brogit seré de les onades, porta l’olor de sal i de cànem que ens envolta. Un vent suau fa onejar els cabells, mentre el sol va donant els últims reflexes de llum al paisatge…

-la darrera estança del laberint, 17 de febrer de 2008 -

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada