Akiyuki Nosaka (1930-), lluitador de boxa, cantant i escriptor japonès contemporani.
Nosaka, Akiyuki. La tomba de les llumenetes. Les algues americanes. (Hotaru no haka, 1968, i America Hijiki, 1967).
Barcelona: Quaderns Crema, 1999; 139 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-7727-286-7
En 1988, es fa l'adaptació anime de La tomba de les llumenetes, dirigida per Isao Takahata.
En Seita mor per inanició en una estació i la seva germana petita va morir de gana en una cova pocs dies abans, quan la guerra va donar un tomb a les seves vides, després del bombardeig de Kobe, arran del qual van perdre la seva mare.
Acompanyant La tomba de les llumenetes, Les algues americanes, dóna una imatge irònica i àcida del període de durant i després de la guerra des de l’òptica dels vençuts.
La tomba de les llumenetes... Bombardeig, mort i fam. La pròpia supervivència esdevé una lluita i la gana un final. Nens que moren amb petites llumenetes que il.luminen la seva mort.
“El foc es va extingir a altes hores de la matinada i, com que no es podia orientar en les tenebres per recollir els ossos, es va ajeure al costat de la fossa; al seu entorn hi havia una munió de llumenetes que en Seita no va voler atrapar: amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia… pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.”
Les algues americanes... Temps de guerra i de postguerra. Vencedors i vençuts. Acollir als enemics quan deixen de ser-ho. Les marques d’un passat arrelades en les parts més pregones.
” ‘¿Què passa? ¿No són bones? Potser les has bullides massa’, la meva mare i la meva germana també les van voler tastar i, en fer-ho, van fer una ganyota estranya, ‘Caram! A Amèrica també es mengen porqueries!’, va murmurar la mare…”
Per un costat la melangia i el lirisme, per l’altre l’humor i l’absurd. Escrits per no oblidar la tristesa de la guerra, ni les conseqüències que aquesta arrossega. Un tot trist, cru, crític i de mirada ferma. Tot el que s’ha perdut, tot el que es tenia i ja no es té, tot el que no es tindrà, són els records i fets que omplen ambdos relats. Situacions amargues, absurdes, grotesques, però reals. Sentiments i reaccions, tal com són, tal com es veuen, tal com se senten. Dues vessants i una mateixa crítica, en dues narracions d’estils diferents i semblants, amb una veu que si no ho ha viscut igual, ho ha viscut de manera molt similar. Dues novel.les breus, àrides, ermes i realistes.
… I mires aquells ulls. En la foscor de les ninetes, t’hi veus reflexat. Sents aquell cor que batega, frenètic, amb una força inútil i desesperada. Saps què passarà, i no ho vols. Continues allí, esperant, amb aquell batec que ofega. Un últim cop de cor. Un darrer reflex. L’escalfor desapareix, com la vida. Només és un petit ocell ferit en caure del niu, de dalt d’una branca, de la capçada d’un arbre. Només un petit ocell, en el palmell d’una mà petita. Un record de vida, i una imatge de mort…
-la darrera estança del laberint, 20 d'abril de 2008-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada