La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, va ser el primer d’aquesta nacionalitat en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. La casa de les belles adormides (Nemureru bijo, 1960).

Barcelona: Viena Edicions, 2007; 119 pp; traduït per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera; ISBN 84-8330-458-7. Il.lustració de la coberta: Amants a l’habitació de dalt de Kitagawa Utamaro.

El vell Eguchi visita la casa de les belles adormides per recomanació d’un amic. Malgrat creure que ell no és tan vell, ni té les mateixes necessitats dels altres ancians clients, tornarà a visitar-la en diverses ocasions.

Un vell i una jove nua adormida. En un mateix llit, vellesa i joventut. Somnis de vida i records del passat. Drogues per adormir i pastilles blanques per sedar.

" ‘A l’home vell, la mort; a l’home jove l’amor; la mort, una sola vegada, l’amor, tantes que no les puc comptar!’ Se n’havia sorprès, però això el va assossegar. No feia per a ell ser tan emfàtic. De fora se sentia el barbull de la neu barrejada amb la pluja. El soroll del mar semblava ofegar-s’hi. Va presentar-se a l’ancià la visió d’una mar vasta i fosca, on les volves de neu es desfeien en caure.”

La vellesa. El pas del temps queda escrit en el rostre i la memòria. El cos va cedint al pes del passat, d’allò viscut i d’allò no viscut, fent que l’ombra que surt dels peus esdevingui un contorn distant del reflex del que un dia va ser la joventut. Els anys cauen, llisquen entre les fissures de les fustes clivellades que cobreixen els records, quedant arraconats a dins sota un munt de pols.

La joventut. El cos nu d’una jove i l’olor a vida, a primavera, a flors i a llet. Aquella innocència que respira, fent pujar i baixar el pit que tremolós es mou, pot tenir un poder més enllà de la bellesa i el desig: obrir la porta dels records. Fragments de memòria desvetllats per la pell fina i suau, l’escalfor d’un cos jove i bell i la visió de la vulnerabilitat descoberta i sense màscares. La nuesa adormida, crua i natural al descobert.

Una casa on a canvi de diners vells ancians jeuen amb belles joves. Adormides elles, alienes a la decrepitud d’un cos i a la pèrdua de vigorositat d’una vida, permetran reviure en ells records d’una joventut perduda. Drogues que les adormen a elles i dues pastilles blanques que els sedaran a ells en els somnis perduts del passat recuperat. Un ancià es pregunta i es neguiteja, reflexionant sobre el sexe i la mort que no oculta un desig sexual que l’edat encara no ha ofegat del tot. Joves que dormen profundament un son similar a la mort, mentre el vell no acaba de complir la condició de la casa de les belles adormides. Un to poètic i fosc, viscós, que es va extenent al llarg del relat, barreja de vida i barreja de mort, amb el desig i la no acceptació del pas del temps com a eixos que fan girar els subtils engranatges de la condició humana.

… Els dits l’agafaran i els moviments circulars, cada cop més hàbils, l’anirant extenent. S’ompliran els solcs, buscant aquella llum i aquella vida perdudes. Durant unes hores, el rostre vell i arrugat que cada matí davant del mirall, continua sense voler reconèixer aquell reflex com a seu, buscarà l’engany de la màscara…

-la darrera estança del laberint, 28 de juliol de 2008-

Històries en el palmell de la mà, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. Historias en la palma de la mano (Tenohira No Shosetsu, recull des de 1923 al 1972).

Buenos Aires: Emecé editores, 2a. reimpressió, 2005; 289 pp; traduït per Amalia Sato; ISBN 950-04-2738-9

Setanta relats que escrits ocupen el palmell d’una mà. Històries breus, miniatures reduïdes a l’essència de la solitud, l’amor, el temps i la mort, dins d’atmosferes i situacions intenses, concentrades i fragmentades.

Breus. Llampecs de fantasia i realitat. Miniatures. Captures de tinta sobre la pell. Sentiments i relacions en el pas del temps.

“Aun si tienes la astucia de buscar solo en un arbusto, alejado de otros niños, debes saber que no abundan los grillos en este mundo. Probablemente encuentres una muchacha parecida a una langosta a quien veas como un grillo.”
-La langosta y el grillo.-

“Si hay otra joven que deba ser mi esposa, muéstrame su rostro reflejado en el agua, le rogó al lago. Estaba convencido de que era posible ver a través del tiempo y del espacio. Por eso era un solitario.”
-El arreglo de bodas de los gorriones.-

“Me puse de pie. Si me ponían la máscara, y luego me la quitaban, quedaría horrible como un demonio a los ojos de mi mujer. Sentí miedo de la bella máscara. Y ese temor me despertó la sospecha de que el rostro siempre gentil y sonriente de mi mujer podía ser un artificio, tal como la máscara.”
-El hombre que no sonreía.-

La recerca de l’essència i la puresa en la tasca d’escriure, dóna per resultat el fragment mínim, capaç de condensar la història, de manera breu i completa. Els mots justos, que encaixen a la perfecció en el traç escrit en el palmell d’una mà oberta, que espera en la seva part còncava l’escriptura creada. Fantasies i realitats, al voltant de l’amor i la solitud, el pas del temps i de la mort, omplen aquest palmell sense descans, malgrat dies, setmanes, mesos i anys. Una trajectòria de l’escriptura al llarg de la vida de l’autor, de la joventut a la maduresa, de l’aprenentatge al treball, queda recollida en un breu espai. Paraules, minimitzades amb precisió dins de contes breus de gran bellesa i lirisme, que mostren la puresa literària de Yasunari Kawabata.

… Una forta olor a terra remenada, amb tossuderia i necessitat. Un espai minúscul, reduït al pas del propi cos entre la flonjor del sòl humit per la pluja. Un moviment entre el plaer i el sentit de l’existència, dibuixa filigranes en la profunditat. El cuc de terra menja sense descans el mateix camí que va seguint…

-la darrera estança del laberint, 26 d'abril de 2008-

País de neu, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. País de nieve (Yukiguni, 1935).

Barcelona: Emecé Editores, 3a. reimpressió, 2005; 177 pp; traduït per César Duran; ISBN 84-95908-46-8

Des d'octubre de 2009, editat per Viena Edicions en la col.lecció de Clàssics Moderns.

En Shimamura, com molts homes japonesos, va a l’estació termal, a fugir del seu matrimoni i de la seva vida a Tòquio. Allí coneix a la jove aprenent de geisha, la Komako, innocent i apassionada. El pas del temps i de les estacions, faran que les trobades es repeteixin i vagin fluint cap a una història no satisfeta, on apareixerà una altra jove, la Yoko.

Vent gelat que anuncia neu. Hiverns llargs, amors i el pas del temps. Una estació termal, un home i dues joves. Amor fracassat, amor rival i amor perdut.

“Un frío destello perdido en la distancia. Y cuando su diminuto fulgor prendió en la misma pupila de la muchacha, cuando se sobrepusieron y se confundieron el resplandor de la mirada y el de la luz clavada en la lejanía, se produjo un verdadero milagro de la hermosura, abierto en flor en un reino imaginario, con aquel ojo iluminado que parecía navegar sobre el océano de la noche y las rápidas olas de las montañas.”

Contrast d’estacions, de vida i de sentiments. En Kawabata, amb un estil poètic i bell, juga amb els vèrtex d’un triangle amorós. Oscil.lacions entre la bellesa i la decadència, la passió i el rebuig, la naturalesa i la quotidianitat, per omplir una història de detalls, de silencis i d’esdeveniments intuïts, que deixen una sensació d’agradable confusió, davant un final abrupte, que bé és un acabament, però podria ser una continuació. El protagonista veu crèixer una jove innocent i apassionada, però ell no la pot estimar. L’aparició d’una bella jove, desperta un desig i una curiositat, però tampoc serà amor. Els amors no satisfets, la rivalitat passada i present, la sensació de pèrdua del que no és té i del que es desitja, omplen la buidor de qui viu al marge de la passió i cobreixen les pàgines d’aquesta novel.la.

… Les passes desperten un suau soroll, com un xiuxiueig de veus apagades. A poc a poc, s’enfonsen en la blancor bella i pura del mantell de neu que ho cobreix tot. El vent gelat aixeca la pols de cristalls de glaç, que barrejats amb el so del brogit fred, esdevenen figures úniques i diferents que duen mil històries clavades, a cada aresta i a cada cara del seu cos polièdric…

-la darrera estança del laberint, 9 d'abril de 2008-