Crònica de l'ocell que dóna corda al món, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Nejimaki-tori kuronikuru, 1992-1995).

Barcelona: Tusquets-Maxi, 2008; 903 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-8383-510-4

En Tooru Okada està a l’atur i s’ocupa de les feines de casa mentre la seva dona, la Kumiko, treballa. El seu gat ha desaparegut. Un dia truca per telèfon una dona misteriosa, buscant el gat descobreix una casa abandonada del barri, i en Tooru veu com tot el que l’envolta, tota la seva normalitat, comença a caure en una espiral estranya.

Barrets vermells, gats que marxen, la Kumiko que desapareix, pous, taques a la galta, aigua i històries difuminen el món real en el món del somni, al so del ric-ric d’un ocell que dóna corda.

“Cuando renuncié a esforzarme en pensar en algo en concreto, acudieron a mi memoria recuerdos fragmentarios. Me asaltaron en secreto, como el que llena en silencio un agujero. Lugares adonde había ido, personas a las que había visto, heridas que había sufrido en mi carne, conversaciones que había mantenido, objetos que había comprado, cosas que había perdido: fui capaz de recordarlo todo claramente. De manera tan vívida y detallada que me sorprendió a mí mismo.”

En Murakami treballa en aquell terreny entre el quotidià i el somni. Una situació normal pot anar-se difuminant en un espai, cada cop més indeterminat, augmentant de dimensions, reduint-se fins tornar-se eteri, mostrant estranyes connexions que es mouen per una mena d’atzar latent en el text, mostrant una tendència a l’expansió, al creixement, mentre es va desenvolupant una crònica fluida, a voltes fragmentada, davant dels nostres ulls. De vegades les coses canvien sobtadament i només posen de manifest una gran certesa, que no les coneixem realment. A vegades cal trobar aquell pou, aquell lloc profund i aïllat on submergint-nos en una buidor, fosca i densa, per poder mirar-nos per dins i per poder mirar tot el que ens envolta. Un lloc on tot pot perdre aquells contorns reals que creiem dominar i saber, on se’ns presenta una definició de línies nova, que sent la mateixa, fa que sigui diferent. Un buit que cal enfrontar, cal mirar sense buscar res en concret, i que potser passa del caos a l’odre o fa el camí contrari davant els nostre ulls.

… L’estiu ho té. Agafes aquell llibre gruixut, busques el teu espai i el moment adequat i comences la lectura. Tot el que t’envolta comença a desdibuixar-se, sense que en siguis conscient, mentre et capbusses en una història que a poc a poc t’embolcalla…

-la darrera estança del laberint, 18 d'agost de 2008-

L'amant perillosa. Al Sud de la frontera, a l'Oest del Sol, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. L’amant perillosa. Al Sud de la frontera, a l’Oest del Sol (Kokkyö no minami, taiyö no nishi, 1992).

Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i Albert Nolla; ISBN 84-9787-001-8

Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.

Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.

“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”

Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.

… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…

-la darrera estança del laberint, 26 de juny de 2008-

El salze cec i la dona adormida, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. El salze cec i la dona adormida (Blind willow, sleeping woman, 2006).

Barcelona: Empúries- Narrativa, 2008; 351 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-280-5

Vint-i-quatre relats curts, on es barreja la realitat i la ficció, la vigília i el somni, entre reflexos quotidians i fantàstics. Personatges solitaris, que es relacionen, que viuen, que desitgen, que busquen, que fugen, que recorden, que enyoren, es barregen amb micos, cuques de llum, corbs, gats, jazz, espaguetis, cabussons, crancs, ganivets, pedres, parelles perfectes, salzes i dones que dormen.

Relats curts de llums i ombres. Petites històries poètiques submergides en la boira. Somnis i vides retallades. Ficció amb tocs autobiogràfics.

“Així, doncs, ¿on van els noms que desapareixen? En aquesta ciutat laberíntica deuen tenir poques possibilitats de sobreviure.”
-El conte de la tieta pobra.-

“-Diria que la única cosa de la qual no hem de tenir por és de la por mateixa -va dir al cap d’uns moments-.”
-El setè home.-

“El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant.”
-Hanalei Bay.-

“-¿Vol dir que cadascú és diferent i per tant és difícil de comparar-s’hi?”
-El mico de Shinagawa.-

Al llarg dels vint-i-quatre relats curts, la prosa de Murakami ens endinsa en el seu món, fet de llums oníriques i ombres reals. A partir de fets quotidians, els personatges busquen i s’amaguen, coneixen i veuen, dins de les seves pròpies experiències, del seu propi món interior. La línia que separa els somnis de la realitat esdevé feble i, sovint, difosa. Petites històries de món irreals i de móns propers, amb les fissures plenes de boires que deixen entreveure, una mica, a través seu, el que hi ha més enllà.

… La taula de fusta noble, de construcció sòlida, presidia el gran menjador, com si sempre, malgrat el pas del temps, aquell fos el seu lloc. Per dins, unes vides, renovades i constants, feien la seva feina, connectant túnels i passadissos, formant aquell laberint que donava fragilitat a la seva règia fermesa…

-la darrera estança del laberint, 16 de març de 2008-

Kafka a la platja, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. Kafka a la platja. (Umibe No Kafuka, 2002).

Barcelona: Empúries- Narrativa, 2006; 478 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-209-6

En Kafka Kamura fuig del destí d’Edip, desconeixent part de la seva pròpia història. El vell Nakata, marcat des de la infància, parla amb els gats. Dues històries que es creuaran irreversiblement.

Una fugida, una biblioteca, un quadre i una dona. Uns nens en el bosc, un lapse, un vell i uns gats. Somnis i realitats, complexes i destins: l’atzar i un corb.

“Paro l’orella, pensant que potser m’arribarà el soroll del Golf que se’n va, però no sento res. El vent arrossega els núvols i els fa desaparèixer. Les branques del sanguinyol es van movent, brillant en la foscor com ganivets esmolats. La finestra de l’habitació és la finestra del meu cor. Em quedo despert fins l’alba, amb la vista clavada en la cadira buida.”

Amb regust de tragicomèdia clàssica, personatges marcats pel destí i les seves odissees, la novel.la fa una capbussada en les foscors dels somnis. Una fugida que continua un aïllament, una solitud feixuga, i una recerca de respostes, es barregen amb tenebres, sexe i gats. Personatges inofensius, a voltes llunyans, i a voltes massa propers, avancen i retrocedeixen en la història i en el temps. Una lectura que s’esdevé una autèntica espiral onírica, de fissures estranyes i clarobscurs poètics arrelats en la part més submergida dels personatges.

… El vent fred i humit entra dins del cos, clavant-se en els ossos i esquinçant la carn. Els somnis càlids es confonen amb l’encarcarament real…

-la darrera estança del laberint, 28 de febrer de 2008-