113 th Chorus

Mexico City Blues  - 113th Chorus

by Jack Kerouac

Got up and dressed up

and went out & got laid 

Then died and got buried 

 in a coffin in the grave, 

 Man— 

 Yet everything is perfect, 

Because it is empty, 

Because it is perfect 

with emptiness, 

Because it's not even happening. 

Everything 

Is Ignorant of its own emptiness— 

Anger 

Doesn't like to be reminded of fits— 

You start with the Teaching 

 Inscrutable of the Diamond 

And end with it, your goal 

 is your startingplace, 

 No race was run, no walk 

 of prophetic toenails 

Across Arabies of hot 

 meaning—you just 

 numbly don't get there

Johnny Depp reads a Jack Kerouac poem  from Mexico City Blues. 

 From The United States of Poetry episode "The Word."

... me'n recordo...

... me'n recordo o crec recordar-ho, com si d'entre el son i la vigília les imatges quedessin barrejades, sense saber quina pertany a un i quina a l'altra...

... el soroll de la fusta del terra sota els peus marca cada passa. Els dits es passegen pels lloms dels llibres i acaronen aquelles enquadernacions de pell gastada, de cartró rosegat i de lluentors perdudes. La mà s'atura sobre un llibre, fa un petit moviment de canell i, molt a poc a poc, surt del seu lloc. En obrir-lo, la pols pessigolleja el nas i l'omple de la fortor de paper vell i tinta impressa. Les hores passen des del seient improvitzat en aquella finestra. I amb el llibre a les mans, llegint, o prement-lo lleugerament contra el pit, mentre els ulls s'endinsen en aquell cel, sovint els personatges de la lectura es confonen amb aquells núvols esfilagarsats que enteranyinen el blau.
Recordo l’arribada a la casa, com la mare feia dissabte i amb un drap a l’escombra repassava els racons del sostre. Tanco els ulls i encara puc notar el formigueig per tot el cos en veure aquelles aranyes que queien. Em miro els llibres. El cel va canviant de color i de forma, omplint-se de reflexos plens de llum i d’ombres, anunciant lentament el pas de la tarda...

... me'n recordo...

... me'n recordo, sí, i encara fa mal. Però ja no és aquell dolor punyent. Hi ha dolors que s'arrelen i acaben formant part de tu, com una cicatriu que queda per sempre més...

... alguns dies, encara em sembla veure retallada la seva silueta, amb el cap cot, aguantant la roba amb una mà i una agulla enfilada a l'altra, fent aquelles puntades petites. D'altres, en obrir la porta, em sembla recordar el so de la màquina i puc intuir l'ombra del seu cos, mentre amb la mirada fixa veia passar la roba sota l'agulla...

... me'n recordo...

... me'n recordo de moltes coses, de molts llocs, de moltes situacions, de molta gent. Recordar és fer parlar la memòria, mirar amb nostalgia el que s'ha perdut, vagarejar en el passat. Sé que no és bo viure en aquells temps que ja no tornaran. Però també sé que no és bo oblidar...

... padrí em parlava de xops i de clops quan deixava el ribot i mirava cap al riu, després callava i els seus ulls de pluja es perdien en els records que dibuixaven un somriure en el seu rostre, com una música càlida a cau d'orella...

... quatre roses, Leveroni, Torres, Espriu, Maragall...

Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.

Rosa Leveroni

UN ALTRE ABRIL.

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,
és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Màrius Torres

LES ROSES RECORDADES

Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven.

(…)

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per’xò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.

Joan Maragall

... cançó a Mahalta (Lluís LLach- Màrius Torres)...

Cançó a Mahalta, concert del 24 de març de 2007 a Verges de Lluis Llach, versió del poema Cançó a Mahalta de Màrius Torres.

... take it with me (Tom Waits)...

Take it with me, dins de l'àlbum Mule Variations (1999) de Tom Waits.

... prou (Joan Vinyoli)...

S'amaguen crits darrera els arbres.
El sol abaixa tant la veu
que ja se sent la de les coses.
Un vent morat
ve de la freda, agrumollada sang
vespral i passa per l'escletxa
que sóc, sols una escletxa
que vibra i fa
remor de buit.

Estic cansat. Les bèsties que em servien,
pujades amb esforç,
com per eixarm s'han esvaït.
L'arment que posseïa
vaga flotant cap per avall pels aires.
El corral està buit.

M'assec a terra i ploro
rosegant-me els punys.
Que ningú no s'acosti.

Joan Vinyoli. Tot és ara i res. Ed. 62, col.lecció L'escorpí poesia- 2, 1999.

... res no passa dues vegades (Wislawa Szymborska)...

Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d’això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.

Encara que fóssim els alumnes
més llonzes de l’escola del món,
no tornarem a repetir
ni cap estiu ni cap hivern.

No hi ha un dia bessó d’un altre
ni dues nits de ben semblants,
dues besades de forma igual
ni dues idèntiques mirades.

Ahir, quan algú va esmentar
el teu nom en veu alta,
per a mi va ser com si una rosa
hagués entrat per la finestra.

Avui, ara que estem junts,
m’he tombat de cara al mur.
Una rosa? I què és una rosa?
És una flor? O bé una pedra?

Per què, mala hora, t’interposes
amb una por innecessària?
Existeixes, doncs has de passar.
Hauràs passat, i serà bell una altra vegada.

Somrients, mig encerclats,
provarem de retrobar la concòrdia,
per bé que som tan diferents
com dues gotes d’aigua.

Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Ed. Columna, 1997 (traducció de Josep Maria de Sagarra).