Fogueres a la plana, de Shohei Ooka

Shohei Ooka (1909- 1988), escriptor japonès contemporani.

Ooka, Shohei. Hogueras en la llanura (Nobi, 1951).

Barcelona: Libros del Asteroide, 2006; 235 pp; traduït per Fernando Rodriguez-Izquierdo i Gavala; ISBN 84-935018-3-2

En el 1959 es fa l'adaptació al cinema de Fires on the Plain, sota la direcció de Kon Ichikawa.

La derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, va deixar abandonats molts soldats en l’illa filipina de Leyte. Tamura, un soldat ras i malalt, rebutjat per la seva patrulla i per l’hospital de campanya, n’és un d’ells. I tot i la llibertat d’escollir quan morir, decideix sobreviure. La solitud, la fam i la bogeria, fan sorgir el millor i el pitjor de l’ésser humà.

Focs delators, fusell i granada de mà. Selva desconeguda, pluja i fam. Perdedors perduts. Moralitat trobada. Mans esquerres i mans dretes.

“Es natural que no podamos recordar exhaustivamente nuestro pasado. Sin tener en cuenta las brechas en nuestra rutina, las experiencias, tan semejantes unas a otras, se van acumulando, y las últimas recubren las anteriores, de manera que fácilmente se toman unas por otras dando pie a extrañas analogías. A veces lo único que podemos recordar es precisamente esa acumulación de tantas experiencias parecidas.
El hecho de que yo pueda reconstruir lo que me sucedió durante todo ese tiempo -ajustándonos a una cronología: qué acaeció antes, que sobrevino después- se debe seguramente a que las experiencias de entonces no se asemejaban en nada al resto de experiencias de mi vida.
Aunque lo único cierto era que yo estaba vivo, en aquellos momentos me faltaba la conciencia de estar con vida.”

Lluny de condemnes morals a la guerra, és la moralitat del soldat, la que el salva de caure en la bogeria més extrema. Lluny de crides i protestes pacifistes, és la interiorització dels actes i dels esdeveniments, la que evidencia les conseqüències de les pròpies decisions. Lluny de coirasses, Ooka, amb mirada intensa i profunda, omet paraules innecessàries, i reflexiona. La naturalesa humana, la pròpia identitat, poden construir-se i enderrocar-se sobre valors i ètiques. La seva supervivència depèn d’un mateix, quan davant el límit, enmig de les tenebres, cal decidir si es continua o no sent humà. Una decisió capaç de trencar l’equilibri entre la cordura i la bogeria, entre l’honor i la degradació. I, només sobreviure esdevé una necessitat superior. El soldat malalt i derrotat, camina perdut en una selva pròpia sota la pluja dels conflictes interiors.

… Oscil.lacions. Equilibris. Espera. Moviments desesperats buscant l’alliberament. Tensió a la corda fluixa. El temps passa, i l’aranya s’atança a la presa…

-la darrera estança del laberint, 24 de juny de 2009-

Tsugumi, de Banana Yoshimoto

Banana Yoshimoto (1964- ), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Tsugumi (Tsugumi, 1989).

Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2008; 181 pp; traduït per Albert Nolla i Bibiana Morante; ISBN 84-8383-026-0

La Maria passa un darrer estiu amb la seva amiga de la infantesa, Tsugumi. Aquests dies de vacances a l’hostal Yamamoto, donen veu a les imatges d’un temps i unes relacions marcades per la vida familiar, l’amistat, l’amor i la malaltia.

Records de mar i d’estiu. Enyorança d’un temps passat. Malalties que creen cuirasses. Amistat, amor, olor a sal i a sorra humida.

“En el archivo de ‘noches de verano’ que tengo en mi cabeza, guardo los negativos de varias noches similares. En ese momento, pensé que situaria el negativo de aquella noche muy cerca del de aquella otra en que fuimos caminando al pueblo de al lado. El simple hecho de saber que en el futuro me aguardaban noches como aquellas dos me infundia cierta esperanza. Noches muy hermosas, noches en que a embriagadora fragancia del viento cruzaba el pueblo y lo llenaba de la presencia incolora del mar y de las montañas. Sabía que aquella noche jamás se repetiría, pero me daba igual. Sólo pensar que, quizás, algún otro verano volvería a vivir una parecida me hacía sentir mejor.”

Un escrit des de la frontera. Una narració d’estil senzill i íntim, que flueix suau entre la llum i l’ombra. La mirada innocent davant la mirada antiga d’aquell qui ja sap, no perquè ha viscut una llarga vida, sinó perquè la brevetat li dóna una estranya i intensa saviesa. La malaltia marca el ritme de la vida, sense ofegar el batec latent de l’amistat, la descoberta i l’amor.

… Silenci. Un breu silenci. Un callat bram interior, capaç de fer voleiar pensaments i somnis. Estranya dansa que apropa i separa una buidor plena de paraules…

-la darrera estança del laberint, 11 de maig de 2009-

El so dels colors, de Jimmy Liao

Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès contemporani.

Liao, Jimmy. El sonido de los colores (Sound of colors, 2001).

Cadis: Barbara Fiore, 2008; 80 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-93559182

Una noia amb bastó blanc i ulleres fosques, va i ve pel metro. A cada parada es troba amb persones i llocs reals, amb fantasies i somnis, mentre cada color té un so que dibuixa paisatges en la foscor.

Passadís que puja i baixa. Escales que van i venen. Gent, sorolls i olors sota un vel negre. En l’ombra, el so dels colors i la buidor de les imatges.

“El año en que el ángel se despidió de mi
en la boca del metro,
poco a poco,
yo había ido perdiendo la vista.
Una mañana de otoño, el día en que cumplía quince años,
mientras fuera lloviznaba
y después de haberle dado de comer al gato,
a las seis y cinco,
me encaminé hacia el metro.”

Amb paraules de Wislawa Szymborska comença la història. Ens diu que no saber en quin món es viu, és una gran sort. Aquest desconeixement, que pot ser font d’angoixes i pors, pot, també, fer sorgir el que somiem. Pot donar llum a la foscor d’allò que desconeixem. Pot acolorir amb sons la negror d’allò que ignorem.
Tanco els ulls i acaricio les imatges gravades en la retina. Sé on s’amaguen les paraules i les repeteixo amb un xiuxiueig, mentre els meus dits es mouen per la il.lustració, com si les paraules es desveetllessin pel tacte. Penso en sons i melodies, plenes de textures i colors, i sé que els mots dibuixen imatges amb un traç de poesia. I així m’ho confirma, en arribar a la darrera pàgina, en Rainer Maria Rilke i el seu poema “La cega”.

… Pous profunds i ombrívols. Pèrdua de contorns i paisatges. Buidor de llum i de color. Caiguda sense retorn. Foscor…

-la darrera estança del laberint, 10 de desembre de 2008-

La fòrmula preferida del professor, de Yoko Ogawa

Yoko Ogawa (1962-), escriptora japonesa contemporània.

Ogawa, Yoko. La fórmula preferida del profesor (Hakase no aishita sushiki, 2003).

Madrid: Funambulista, 2008; 289 pp; traduït per Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer; ISBN 84-96601-37-6

Una assistenta ens explica la relació d’ella i el seu fill amb un vell professor de matemàtiques. Seran les matemàtiques, l’amistat i el lligam que s’estableix entre ells, el que omplirà el dia a dia de mare i fill i l’autonomia de vuitanta minuts de durada de la memòria del vell professor, la qual va quedar aturada, anys enrere, moments abans d’un accident de tràfic.

Vuitanta minuts. Papers enganxats a l’americana. Records immediats que caduquen. Records passats que no s’han oblidat. La bellesa del llenguatge matemàtic o com aprendre a mirar, a través de les matemàtiques, la vida.

“Me preguntaba yo gracias a qué truco de magia algunas palabras ordinarias adquieren una resonancia romántica en cuanto son utilizadas en matemáticas. En el número amigo, y también en el número primo gemelo, se percibe precisión y a la vez una especie de timidez, como si se hubieran escapado de un poema. La imagen aparece entonces de forma vívida, y en ella los números se abrazan, o están de pie cogidos de la mano, vestidos de la misma forma.”

Sovint no deixa de sorprendre’ns com les coses més senzilles van penetrant dins nostre sense que ens adonem. La senzillesa en la feina, en l’actitud, en la manera de ser i en els actes. La senzillesa en el gest i en la paraula, en el coneixement i en l’ensenyament. La vida pot quedar reduïda a vuitanta minuts de records que després són oblidats, sota el so pesat de les agulles del rellotge que marquen el temps que passa i no torna. Minimitzar aquest fet i acceptar les mateixes preguntes una i una altra vegada, esdevé un gest senzill que mare i fill fan, davant l’estimació que va sorgint vers al vell professor de matemàtiques. La vida més enllà dels vuitanta minuts i de la resolució de difícils equacions, porta a tornar a ensenyar, a tornar a despertar una ment novella al fascinant món dels nombres i les equacions. Saber mirar i saber escoltar, intentar comprendre i intentar ajudar, conèixer i aprendre, acaben sent maneres d’estimar sense recança, sense esperar res a canvi. Yoko Ogawa ens parla de descobrir i de compartir, amb la bella complicitat matemàtica, la senzillesa d’unes vides entrellaçades afectivament.

… Quants cops es desvetlla el mateix paisatge davant una finestra? Quants? A cada nova mirada, ínfimes descobertes mostren nous matisos desconeguts…

-la darrera estança del laberint, 26 novembre de 2008-

Desencontres, de Jimmy Liao

Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès, contemporani.

Liao, Jimmy. Desencuentros (Turn left, turn right, 2006).

Cadis: Barbara Fiore, 2008; 128 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-935591-9-9

En un vell bloc de pisos d’un barri de les afores de la ciutat, viuen els protagonistes. Ella sempre que surt, va cap a l’esquerra, vagi a on vagi; ell, cap a la dreta. Un dia, però, es troben en un parc i la ciutat deixa de ser freda i gris, fins que la pluja els separa.

Ella a l’esquerra, ell a la dreta. Paral.leles que convergeixen i se separen. Il.lusió de la casualitat que el destí no deixa repetir. Cap dels dos gira el cap.

“En el cielo ceniciento, el sol no se atrevía a asomar siquiera, lo cual provocaba en la gente una insólita melancolía, de modo que a menudo a los caminantes les asaltaban las ganas de echarse a llorar.”

Un poema de Wislawa Szymborska inicia aquest àlbum il.lustrat, un dels finalistes del Premi Llibreter 2008. Els seus versos anuncien un relat i unes imatges carregades d’una dolça melangia. En Jimmy Liao, amb la poètica de les seus dibuixos i els petits fragments de text, ens il.lustra una mena de dietari, breu de paraules i extens de sensacions. Dues vides paral.leles, prenen direccions oposades dia a dia, fins que l’atzar els fa convergir en un parc, per tornar-los a separar la pluja. La proximitat real, pot esdevenir la llunyania més infinita quan un no s’atura i tomba el cap. El temps i la ciutat continuaran endavant, mentre la doble pàgina enregistra la breu història d’un desencontre.

Video YouTube

… L’absència de respostes i el silenci de les casualitats, poden arribar a omplir el buit on juga l’atzar…

-la darrera estança del laberint, 10 d'octubre de 2008-

Les balades de l'all, de Mo Yan

Mo Yan (1955-), escriptor contemporani xinès.

Mo Yan. Las baladas del ajo (T’ien-t ang suan t’ai chich ko, 1989).

Madrid: Kailas, 2008; 489 pp; traduït per Carlos Ossés; ISBN 84-89624-42-9

Des del govern arriben promeses de grans guanys per les collites d’all. Els pagesos dediquen tots els seus esfoços al seu cultiu, davant l’esperança de millores econòmiques. Però la collita resulta ser més gran que l’espai dels magatzems estatals i els alls no es poden vendre. Comença una revolta que acabarà sent durament reprimida.

Alls. Pobresa, gana, cobdícia i egoisme. Desànim i rebel.lió. El poder utilitza la violència i la brutalitat per fer callar les veus. Hi ha veus que no han de callar.

“Los pies y manos del bebé se doblaron hacia dentro y los ojos se escarcharon.
-Cuando era como tú, mi niño, también quería salir y ver el mundo exterior pero, después de llegar aquí, me daban gachas para cerdos y comida para perros, y trabajé como un buey y un caballo juntos, me golpearon y me dieron patadas, tu abuelo incluso me colgó y me azotó con el látigo. ¿Todavía quieres salir, mi niño?
El bebé metió el cuello entre los hombros, convirtiéndose en algo parecido a una pelota, con los ojos llenos de terror y de espanto.”

Una novel.la que fuig de la linealitat i es recolça en la veu de diversos narradors. Un relat de bellesa poètica i crua violència, narra uns fets que ens endinsen en la Xina rural: una visió oposada a la Xina del progrés i la tecnologia, les olimpiades i l’estètica refinada. Un món rural on encara ser dona significa pertànyer a una categoria inferior. Un món on la fam és el gran eix que mou les vides de tots els seus habitants. A través de situacions paral.leles dins d’un dispers espai temporal, el clima de la narració va centrant les vides d’uns pagesos en flux fascinant i brutal, líric i cru, màgic i injust.Una crònica d’unes situacions que es van arrodonint al llarg de la novel.la, dins d’un temps i un espai, entre la vida i la mort. Una novel.la coral on s’alternen les veus que s’alcen per sobre la intensa olor a alls i una sensació agredolça.

… On és la mirada crítica? On la veu clara? On la mà ferma? On?! Els rostres es giren, els ulls s’aparten i les veus s’apaguen. Es gira el cap, fent veure que no es veu i que no se sap. ¿On sorgiran aquells capaços de destruir per a tornar a construir de nou, damunt de tot allò que està podrit?…

-la darrera estança del laberint, 5 de setembre de 2008-

Crònica de l'ocell que dóna corda al món, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Nejimaki-tori kuronikuru, 1992-1995).

Barcelona: Tusquets-Maxi, 2008; 903 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-8383-510-4

En Tooru Okada està a l’atur i s’ocupa de les feines de casa mentre la seva dona, la Kumiko, treballa. El seu gat ha desaparegut. Un dia truca per telèfon una dona misteriosa, buscant el gat descobreix una casa abandonada del barri, i en Tooru veu com tot el que l’envolta, tota la seva normalitat, comença a caure en una espiral estranya.

Barrets vermells, gats que marxen, la Kumiko que desapareix, pous, taques a la galta, aigua i històries difuminen el món real en el món del somni, al so del ric-ric d’un ocell que dóna corda.

“Cuando renuncié a esforzarme en pensar en algo en concreto, acudieron a mi memoria recuerdos fragmentarios. Me asaltaron en secreto, como el que llena en silencio un agujero. Lugares adonde había ido, personas a las que había visto, heridas que había sufrido en mi carne, conversaciones que había mantenido, objetos que había comprado, cosas que había perdido: fui capaz de recordarlo todo claramente. De manera tan vívida y detallada que me sorprendió a mí mismo.”

En Murakami treballa en aquell terreny entre el quotidià i el somni. Una situació normal pot anar-se difuminant en un espai, cada cop més indeterminat, augmentant de dimensions, reduint-se fins tornar-se eteri, mostrant estranyes connexions que es mouen per una mena d’atzar latent en el text, mostrant una tendència a l’expansió, al creixement, mentre es va desenvolupant una crònica fluida, a voltes fragmentada, davant dels nostres ulls. De vegades les coses canvien sobtadament i només posen de manifest una gran certesa, que no les coneixem realment. A vegades cal trobar aquell pou, aquell lloc profund i aïllat on submergint-nos en una buidor, fosca i densa, per poder mirar-nos per dins i per poder mirar tot el que ens envolta. Un lloc on tot pot perdre aquells contorns reals que creiem dominar i saber, on se’ns presenta una definició de línies nova, que sent la mateixa, fa que sigui diferent. Un buit que cal enfrontar, cal mirar sense buscar res en concret, i que potser passa del caos a l’odre o fa el camí contrari davant els nostre ulls.

… L’estiu ho té. Agafes aquell llibre gruixut, busques el teu espai i el moment adequat i comences la lectura. Tot el que t’envolta comença a desdibuixar-se, sense que en siguis conscient, mentre et capbusses en una història que a poc a poc t’embolcalla…

-la darrera estança del laberint, 18 d'agost de 2008-

Somni profund, de Banana Yoshimoto

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Sueño profundo ( 1989).

Barcelona: Tusquets-Andanzas, 3a. edició, 2006; 172 pp; traduït per Lourdes Porta; ISBN 84-8310-324-9

Tres històries protagonitzades per tres noies. Tres moments de les seves vides amb els somnis, el present i el passat com a nexe comú.
Una noia i un home casat. Una noia i el seu germà mort. Una noia i l’alcohol. Pèrdues i records barrejats amb somnis i il.lusions. Moments en els que tot pot enfonsar-se o continuar surant.

“Yo siempre estaba un poco triste, acosada por la añoranza de la luna que brillaba en la lejanía mientras me iba hundiendo eternamente en lo màs hondo de la noche azul y me teñía de azul hasta la punta de las uñas.”
Sueño Profundo

El vaig llegir fa molt i em va fer pensar en aquells moments de la vida on un petit esdeveniment es pot convertir en un gran detonant. Una petita espurna que pot fer d’aturador o edevenir una obertura, sense que es pugui saber el perquè i només una mena d’intuició t’ho digui a cau d’orella. Quelcom que no va bé, però tampoc pots dir que va malament. Simplement no acaba d’encaixar, i per més voltes que li donguis sembla no existir una solució. Els records es confonen en els somnis, pesats i feixucs que donen aquella sensació amarga de que no acabes mai de dormir o de que dorms massa. Tot de bromes distorsionen milers d’imatges que no fan res més que dibuixar-se i desdibuixar-se, com si fossin castells de sorra fina que amb un cop de vent o d’aigua, es desfan. I esperes. No fas res, mires i segueixes els curs de reflexions i pensaments que no saps a on van. No esperes aquella solució brillant que ho canviarà tot, donant un gir acrobàtic a la situació. Només pots intuir que si apareix, ho farà tímidament, com una petita llumeneta que tot just trencarà la foscor i perfilarà la vora del penyasegat que tens als peus. Però ni serà màgica, ni t’ho solucionarà tot.

… La petita llambregada trenca la foscor i s’apaga. Es torna a repetir el gest. L’olor i el sorollet anuncien de nou la fama. Un i un altre cop, fins que aguantarà el suficient per apropar-se al ble i encendre l’espelma…

-la darrera estança del laberint, 6 d'agost de 2008-

Narayama, de Shichirô Fukazawa

Shichirô Fukazawa (1914- 1987), escriptor japonès contemporani.

Fukazawa, Shichirô. Narayama (Narayama bushikô, 1956).

Barcelona: Proa, 2008; 94 pp; traduït per Alfred Badia; ISBN 84-8437-350-6

Shohei Imamura va versionar la novel.la amb La Balada de Narayama, en 1983 (de la que ja existia una versió cinematogràfica de 1958).

Les cançons al.lusives en els pobles de muntanya reflexen anècdotes, costums, tradicions i llegendes. Donen testimoni d’un estil de vida lligada a la terra i a la duresa de les situacions dels seus habitants.

Cançons, realitat i fam. La mort reflexa l’estil de vida, quan la cruesa del món imposa dràstiques solucions.

"-T’ho haig de dir. Si no et ve de gust, no tens cap necessitat d’arribar a la muntanya. Encara que tornis a casa a partir de les Set Valls, no passa res! Després d’això, bé que no hi havia ningú, escrutà l’obscuritat que els rodejava una mica esporuguit.”

La vida a la muntanya s’endureix encara més quan la fam apreta. El viatge a la muntanya de roures, el Narayama, cobert d’un vel de religiositat i de tradició, no és més que una solució dràstica a una situació dura. Cada poble té els seus costums i té una relació especial amb els vells de la seva societat. En aquest “poble de davant”, quan els vells arriben a la setantena tenen com a destí el cim del Narayama, on arriben carregats a l’esquena del fill primogènit. La situació no deixa de ser una llosa pesada a la consciència per aquells fills que estimen als seus progenitors, que sempre han tingut en ells l’ajut i la força per tirar endavant amb la familia, d’altres, la sentiran més lleugera. La vella O Rin i el vell Matayan donen dues visions d’aquesta realitat. Dues perspectives que no deixen d’anar íntimament lligades a com han obrat en vida. La moral de la faula està íntimament arrelada a preceptes religiosos, sent la mort que els espera la que s’han construït en vida. Mentre ella rebrà un mantell blanc dalt del cim, ell rebrà la caiguda i l’agonia dels corbs negres del fons del barranc, mentre, la vida en el poble, continuarà. Un to poètic, esquitxat de melangia i tendresa, no escapa de la crua mirada al recull de folklòric d’una comunitat, sense aprofindir en judicis de valors severs ni dures moralitats, reflexa com la supervivència és una necessitat.

… Cauen. Lentament. A poc a poc, ho cobriran tot. S’extendran com un gran vel, amagant i adolcint les formes i els contorns que cobriran. I amb un no res, només quedarà un extens i dens mantell d’un blanc radiant, homogenitzant-ho tot, unificant-t’ho tot…

-la darrera estança del laberint, 1 d'agost de 2008-

La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, va ser el primer d’aquesta nacionalitat en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. La casa de les belles adormides (Nemureru bijo, 1960).

Barcelona: Viena Edicions, 2007; 119 pp; traduït per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera; ISBN 84-8330-458-7. Il.lustració de la coberta: Amants a l’habitació de dalt de Kitagawa Utamaro.

El vell Eguchi visita la casa de les belles adormides per recomanació d’un amic. Malgrat creure que ell no és tan vell, ni té les mateixes necessitats dels altres ancians clients, tornarà a visitar-la en diverses ocasions.

Un vell i una jove nua adormida. En un mateix llit, vellesa i joventut. Somnis de vida i records del passat. Drogues per adormir i pastilles blanques per sedar.

" ‘A l’home vell, la mort; a l’home jove l’amor; la mort, una sola vegada, l’amor, tantes que no les puc comptar!’ Se n’havia sorprès, però això el va assossegar. No feia per a ell ser tan emfàtic. De fora se sentia el barbull de la neu barrejada amb la pluja. El soroll del mar semblava ofegar-s’hi. Va presentar-se a l’ancià la visió d’una mar vasta i fosca, on les volves de neu es desfeien en caure.”

La vellesa. El pas del temps queda escrit en el rostre i la memòria. El cos va cedint al pes del passat, d’allò viscut i d’allò no viscut, fent que l’ombra que surt dels peus esdevingui un contorn distant del reflex del que un dia va ser la joventut. Els anys cauen, llisquen entre les fissures de les fustes clivellades que cobreixen els records, quedant arraconats a dins sota un munt de pols.

La joventut. El cos nu d’una jove i l’olor a vida, a primavera, a flors i a llet. Aquella innocència que respira, fent pujar i baixar el pit que tremolós es mou, pot tenir un poder més enllà de la bellesa i el desig: obrir la porta dels records. Fragments de memòria desvetllats per la pell fina i suau, l’escalfor d’un cos jove i bell i la visió de la vulnerabilitat descoberta i sense màscares. La nuesa adormida, crua i natural al descobert.

Una casa on a canvi de diners vells ancians jeuen amb belles joves. Adormides elles, alienes a la decrepitud d’un cos i a la pèrdua de vigorositat d’una vida, permetran reviure en ells records d’una joventut perduda. Drogues que les adormen a elles i dues pastilles blanques que els sedaran a ells en els somnis perduts del passat recuperat. Un ancià es pregunta i es neguiteja, reflexionant sobre el sexe i la mort que no oculta un desig sexual que l’edat encara no ha ofegat del tot. Joves que dormen profundament un son similar a la mort, mentre el vell no acaba de complir la condició de la casa de les belles adormides. Un to poètic i fosc, viscós, que es va extenent al llarg del relat, barreja de vida i barreja de mort, amb el desig i la no acceptació del pas del temps com a eixos que fan girar els subtils engranatges de la condició humana.

… Els dits l’agafaran i els moviments circulars, cada cop més hàbils, l’anirant extenent. S’ompliran els solcs, buscant aquella llum i aquella vida perdudes. Durant unes hores, el rostre vell i arrugat que cada matí davant del mirall, continua sense voler reconèixer aquell reflex com a seu, buscarà l’engany de la màscara…

-la darrera estança del laberint, 28 de juliol de 2008-

L'amant perillosa. Al Sud de la frontera, a l'Oest del Sol, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. L’amant perillosa. Al Sud de la frontera, a l’Oest del Sol (Kokkyö no minami, taiyö no nishi, 1992).

Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i Albert Nolla; ISBN 84-9787-001-8

Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.

Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.

“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”

Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.

… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…

-la darrera estança del laberint, 26 de juny de 2008-

N.P., de Banana Yoshimoto

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. N. P. (N.P., 1990).

Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2a. edició, 2006; 185 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-440-1

N.P. és un llibre de contes d’un escriptor japonès que escrivia en anglès. Shoji està fent la seva traducció i un cop feta la del conte noranta-vuit se suïcida. La Kazami es quedarà sola i seguirà endavant. Coneixerà els fills japonesos de l’escriptor, a una noia estranya i diferent i llegirà el manuscrit d’aquest conte, enmig de la fascinació i l’obsessió del llibre, i de les passions i la solitud de la vida.

Un escriptor, el seu llibre i la traducció dels seus contes. Uns fills, una noia i el relat noranta-vuit. Entrecreuaments de caminals de passió, incest, obsessió i solitud. Sentiments desconeguts i coneguts, desfermats i incontrolats, a banda i banda de cada camí.

“Por supuesto, ya sé que no es tan simple como para poderlo expresar con estas palabras. No me refiero al bien y el mal. Me da la sensación de que esta tendencia hinca profundamente sus raíces en cada individuo y que llega a manifestarse bajo el rostro del talento o bajo el nombre de la imperfección. Hinca profundamente sus raíces y circula por el cuerpo de esta persona junto con su sangre y lo conforma tal como es.”

N.P. va ser el tercer llibre que vaig llegir de l’autora. Com en la cuina, sovint trobem els mateixos ingredients en plats molt diferents, però amb variacions de proporció, de tall, de temps de cocció i de maneres de cuinar, acaben donant lloc a menjars que agraden al paladar i ens deixen un bon regust. Sabem que els apreciarem més si no els mengem molt seguit i deixem fer un cert temps, abans de repetir altre cop. Banana Yoshimoto cuina a base dels sentiments i de les emocions, de la mort i de la pèrdua, de la solitud i la recerca, de vides segons una manera de ser i de persones amb problemes, per dotar als seus personatges d’aquell dret de viure com creuen i de fer el que volen enmig d’una societat que els envolta que sovint oblida que tothom té les seves pròpies diferències, que aquestes són les que donen la diferència i la diversitat.

N.P. ve de la cançó de North Point, de Mike Oldfield, a Islands: ‘Have you ever been to North Point/ to spend your time and pray?/ The prison walls are dark and cold and grey.’

… Una cassola de fang amb oli bruent, un llit de patates laminades primes i daurades al punt, una cua de rap rentada i salada amb un lleuger toc de pebre i una mica de vi blanc. A mitja cocció es cobrirà tot d’una maionesa amb all-i-oli espès i es deixarà acabar de coure, fent un últim toc, sacsejant prèviament la cassola, amb un cop de forn. S’aconsella acompanyar-ho d’un vi blanc fresc i sec, paladar suau i acurat equilibri afruitat i àcid…

-la darrera estança del laberint, 17 de juny de 2008-

L'eternitat no està de més, de François Cheng

François Cheng (1929-), escriptor, poeta i cal.lígraf contemporani, d’origen xinès i instal.lat a França des del 1949, on el 2002 va passar a ser membre de l’Acadèmia Francesa.

Cheng, François. La eternidad no està de más (L’eternité n’est pas de trop, 2002).

Buenos Aires: Editorial Losada, 2003; 275 pp; traduït per Gregorio Cantera; ISBN 84-9332-964-9

Al final de la dinastia Ming, a la Xina, dos amants es retroben després de trenta anys. El seu amor, fruit d’un gest, no s’ha perdut amb el pas del temps.

Unes mirades creuades, un mocador i dos destins queden separats. Un metge rodamón i la dona d’un cacic es reconeixen malgrat el temps. Sentiments sotmesos a un espai petit i claustrofòbic.

“Cuando se abre la corola de cinco pétalos, es como un guante al que se le da la vuelta: hace entrega de su cuenco secreto, permite el roce de la tibia brisa al pasar y deja que liben de ella cuantas más ávidas mariposas y abejas mejor. Cuando los dedos de dos manos se entrelazan, hasta el menor estremecimiento es como un batir de alas, y la más liviana presión provoca oleadas que se agrandan en círculos concéntricos.”

Paraules que bateguen entre sentiments presoners d’una situació. Un ambient repressiu que no apaga la flama d’un gest, que com un deliri savi i innocent, fort i caut, violent i bell, s’amaga sotmés a l’entorn. Com els dits de les mans, el passat i el present queden entrelligats per una prosa poètica quasi clandestina. Com en un conte de tall clàssic, la passió troba les fissures, petites i mesurades, per on poder fluir. François Cheng recupera les tensions interiors amb una sensació de pèrdua i de trobada, de plenitud i de buidor, que s’arrela en la tradició lírica dels seus origens i que s’emmiralla en els clàssics de la tradició de la cultura del seu exili.

… Es perdrà en la recerca de la perfecció del cercle. La distància s’escurçarà, desdibuixant la cromatologia fixada. Del negre brillant, fosc i penetrant, al marró daurat, difuminat i infinitament estriat, passarà a la deriva, lenta i suau, vers un verd de tons discrets, per topar finalment amb la muralla de color bru-oliva que ho emmarca…

-la darrera estança del laberint, 21 de maig de 2008-

Diari d'un boig i altres relats, de Lu Xun

Lu Xun (1881- 1936), pseudònim de Zhou Shuren, escriptor considerat com el pare de la literatura xinesa contemporània.

Xun, Lu. Diari d'un boig i altres relats (selecció de Na Han, 1923).

Barcelona: Edicions de 1984, 2007; 215 pp; traduït per Carles Prado; iSBN 84-96061-86-6

Nou relats on la realitat queda banyada de sàtira i simbologia. Nou líriques crítiques socials, d’un escriptor i de la seva visió, de l’entorn que l’envolta.

Bojos que escriuen. Homes i tavernes. Dones i penes. Misantrops i enterraments. Mirades a tempestes. Sorolls eixordadors i veritables. Nits de Cap d’Any. Sabons i olives. Penediment pel passat. Vides, moments, morts, records, nostalgies i penes. Iròniques, tràgiques, angoixants i tristes.

“Tots aquests pensaments són encara més banals que els camins que apareixen i tornen a desaparèixer en la foscor. L’únic que em queda és la nit del principi de la primavera, que encara és més llarga que mai. Com que encara continuo al regne dels vius, hauré de tornar a començar. I el primer pas no és altre que posar la pena i el penediment sobre el paper, per la Zijun i per mi mateix.”
-Recança del passat.-

Selecció de relats breus del recull del Crit de Combat. Lu Xun dóna vida a uns personatges, a través dels quals, un ritme fragmentat, a vegades autobiogràfic, oscil.la entre contrastos. Ficcions impregnades per una crua sàtira, descarada i amagada, d’una societat, d’uns costums, d’una realitat i d’uns símbols, que a vegades xocaven contra l’escriptor. Un caire costumista, amb tocs tràgics, fixa, amb unes escollides paraules, la visió d’un autor compromés amb el que vivia, veia i creia. Els relats de Lu Xun, no són només clars exponents d’un trencament amb la literatura clàssica de la Xina, són també unes històries de gran lirisme davant les grans contradiccions d’un país, una cultura i una gent que es trobava enmig d’un canvi. Una obra que dóna la visió al.legòrica i dramàtica de les dificultats d’un intel.lectual que, quan tot al seu voltant entra en efervescència, no deixa d’observar i escriure.

… Un silenci dens i feixuc fa més fosca la nit. Una tensió dóna rigidesa als membres. L’espera i l’estat d’alerta omple l’atmosfera enrarida de l’habitació. Un bronzit agut dóna el crit d’alarma a la munió espectant. Caigudes en picat, vols rasants, giragonces acrobàtiques, amb una sola finalitat, clavar fort i travessar la pell per alimentar-se…

-la darrera estança del laberint, 5 de maig de 2008-

Històries en el palmell de la mà, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. Historias en la palma de la mano (Tenohira No Shosetsu, recull des de 1923 al 1972).

Buenos Aires: Emecé editores, 2a. reimpressió, 2005; 289 pp; traduït per Amalia Sato; ISBN 950-04-2738-9

Setanta relats que escrits ocupen el palmell d’una mà. Històries breus, miniatures reduïdes a l’essència de la solitud, l’amor, el temps i la mort, dins d’atmosferes i situacions intenses, concentrades i fragmentades.

Breus. Llampecs de fantasia i realitat. Miniatures. Captures de tinta sobre la pell. Sentiments i relacions en el pas del temps.

“Aun si tienes la astucia de buscar solo en un arbusto, alejado de otros niños, debes saber que no abundan los grillos en este mundo. Probablemente encuentres una muchacha parecida a una langosta a quien veas como un grillo.”
-La langosta y el grillo.-

“Si hay otra joven que deba ser mi esposa, muéstrame su rostro reflejado en el agua, le rogó al lago. Estaba convencido de que era posible ver a través del tiempo y del espacio. Por eso era un solitario.”
-El arreglo de bodas de los gorriones.-

“Me puse de pie. Si me ponían la máscara, y luego me la quitaban, quedaría horrible como un demonio a los ojos de mi mujer. Sentí miedo de la bella máscara. Y ese temor me despertó la sospecha de que el rostro siempre gentil y sonriente de mi mujer podía ser un artificio, tal como la máscara.”
-El hombre que no sonreía.-

La recerca de l’essència i la puresa en la tasca d’escriure, dóna per resultat el fragment mínim, capaç de condensar la història, de manera breu i completa. Els mots justos, que encaixen a la perfecció en el traç escrit en el palmell d’una mà oberta, que espera en la seva part còncava l’escriptura creada. Fantasies i realitats, al voltant de l’amor i la solitud, el pas del temps i de la mort, omplen aquest palmell sense descans, malgrat dies, setmanes, mesos i anys. Una trajectòria de l’escriptura al llarg de la vida de l’autor, de la joventut a la maduresa, de l’aprenentatge al treball, queda recollida en un breu espai. Paraules, minimitzades amb precisió dins de contes breus de gran bellesa i lirisme, que mostren la puresa literària de Yasunari Kawabata.

… Una forta olor a terra remenada, amb tossuderia i necessitat. Un espai minúscul, reduït al pas del propi cos entre la flonjor del sòl humit per la pluja. Un moviment entre el plaer i el sentit de l’existència, dibuixa filigranes en la profunditat. El cuc de terra menja sense descans el mateix camí que va seguint…

-la darrera estança del laberint, 26 d'abril de 2008-

La tomba de les llumenetes. Les algues americanes, d'Akiyuki Nosaka

Akiyuki Nosaka (1930-), lluitador de boxa, cantant i escriptor japonès contemporani.

Nosaka, Akiyuki. La tomba de les llumenetes. Les algues americanes. (Hotaru no haka, 1968, i America Hijiki, 1967).

Barcelona: Quaderns Crema, 1999; 139 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-7727-286-7

En 1988, es fa l'adaptació anime de La tomba de les llumenetes, dirigida per Isao Takahata.

En Seita mor per inanició en una estació i la seva germana petita va morir de gana en una cova pocs dies abans, quan la guerra va donar un tomb a les seves vides, després del bombardeig de Kobe, arran del qual van perdre la seva mare.

Acompanyant La tomba de les llumenetes, Les algues americanes, dóna una imatge irònica i àcida del període de durant i després de la guerra des de l’òptica dels vençuts.

La tomba de les llumenetes... Bombardeig, mort i fam. La pròpia supervivència esdevé una lluita i la gana un final. Nens que moren amb petites llumenetes que il.luminen la seva mort.

“El foc es va extingir a altes hores de la matinada i, com que no es podia orientar en les tenebres per recollir els ossos, es va ajeure al costat de la fossa; al seu entorn hi havia una munió de llumenetes que en Seita no va voler atrapar: amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia… pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.”

Les algues americanes... Temps de guerra i de postguerra. Vencedors i vençuts. Acollir als enemics quan deixen de ser-ho. Les marques d’un passat arrelades en les parts més pregones.

” ‘¿Què passa? ¿No són bones? Potser les has bullides massa’, la meva mare i la meva germana també les van voler tastar i, en fer-ho, van fer una ganyota estranya, ‘Caram! A Amèrica també es mengen porqueries!’, va murmurar la mare…”

Per un costat la melangia i el lirisme, per l’altre l’humor i l’absurd. Escrits per no oblidar la tristesa de la guerra, ni les conseqüències que aquesta arrossega. Un tot trist, cru, crític i de mirada ferma. Tot el que s’ha perdut, tot el que es tenia i ja no es té, tot el que no es tindrà, són els records i fets que omplen ambdos relats. Situacions amargues, absurdes, grotesques, però reals. Sentiments i reaccions, tal com són, tal com es veuen, tal com se senten. Dues vessants i una mateixa crítica, en dues narracions d’estils diferents i semblants, amb una veu que si no ho ha viscut igual, ho ha viscut de manera molt similar. Dues novel.les breus, àrides, ermes i realistes.

… I mires aquells ulls. En la foscor de les ninetes, t’hi veus reflexat. Sents aquell cor que batega, frenètic, amb una força inútil i desesperada. Saps què passarà, i no ho vols. Continues allí, esperant, amb aquell batec que ofega. Un últim cop de cor. Un darrer reflex. L’escalfor desapareix, com la vida. Només és un petit ocell ferit en caure del niu, de dalt d’una branca, de la capçada d’un arbre. Només un petit ocell, en el palmell d’una mà petita. Un record de vida, i una imatge de mort…

-la darrera estança del laberint, 20 d'abril de 2008-

Kappa. Els engranatges. Dues novel.les, de Ryûnosuke Akutagawa

Ryûnosuke Akutagawa (1892- 1927), escriptor japonès del període Taisho, de la generació “neo-realista” sorgida a finals de la Primera Guerra Mundial.

Akutagawa, Ryûnosuke. Kappa. Los engranajes. Dos novelas. (Kappa, 1927 i Haguruma, 1927).

Buenos Aires: Paradiso, 2006; 122 pp; traduït per Kazuya Sakai; ISBN 987-9409-58-2

Il.lustració de la coberta, Mètode per controlar els Kappa, 1881, de Tsukioka Yoshitoshi.

El pacient numero 23 explica les seves vivències en el món dels Kappa. Aquests éssers, que viuen en els rius i tenen els canals i les canonades de Tòquio com els seus carrers, tenen les seves pròpies normes socials, no sempre similars a les humanes.

Acompanyant a Kappa, Els engranatges, relata els fragments de la vida i les al.lucinacions d’un escriptor, barrejant la realitat amb el deliri.

Kappa... Humans i éssers fantàstics. Dos móns i dues societats. Problemes i crítica social. Sàtira del món humà.

“No le contesté, y me dí la vuelta instintivamente para contemplar el Gran Templo. Éste elevaba sus altas torres y cúpulas hacia el nublado cielo como si fueran numerosos tentáculos, reflejando la sombría impresión que deja un espejismo en el cielo del desierto.”

Els engranatges... Al.lucinacions i visions confoses. Retalls de la vida d’un escriptor. Engrunes que cauen per un pou.

“Vi además una cosa extraña delante de mis ojos. ¿Una cosa extraña…? Eran unos engranajes semitransparentes que giraban a velocidad vertiginosa. Es algo que se viene repitiendo desde hace tiempo. Los engranajes se multiplican y me dificultan la visión; pero sólo por unos minutos, luego desaparecen y entonces me acomete un terrible dolor de cabeza.”

La ficció i la realitat, poden anar de la mà, col.locant-se en el mateix pla el món real i el fantàstic, la ficcionalitat i l’autobiografia. En aquestes darreres obres d’Akutagawa és així. Els problemes que queien sobre seu, són el rerefons d’ambdues novel.les, sobretot de la segona. En Kappa, amb un estil clar i irònic, la crítica social utilitza el món d’uns éssers a mig camí entre la mitologia i la zoologia, donant la imatge inversa del mirall del món humà. En Els engranatges, un escriptor cau en una espiral d’al.lucinacions, visions i de foscor, que reflexa els darrers mesos de la vida del propi Akutagawa. En ambdos relats, els problemes sobre l’existència humana i els deliris de la bogeria, es passegen com ombres entre les seves paraules, donant una visió lleugera i densa, extravagant i fidel, a la vegada.

… Un i un altre cop. Amunt i avall. Amunt i avall. Moviments ara més ràpids, ara més lents. Cops de cap repetits, una i una altra vegada. Caparrades insistents. El cotxe accelera i la molla que uneix el cap amb el cos de plàstic marró del gosset, es gronxa a gran velocitat. Amunt i avall. Amunt i avall…

-la darrera estança del laberint, 16 d'abril de 2008-

País de neu, de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

Kawabata, Yasunari. País de nieve (Yukiguni, 1935).

Barcelona: Emecé Editores, 3a. reimpressió, 2005; 177 pp; traduït per César Duran; ISBN 84-95908-46-8

Des d'octubre de 2009, editat per Viena Edicions en la col.lecció de Clàssics Moderns.

En Shimamura, com molts homes japonesos, va a l’estació termal, a fugir del seu matrimoni i de la seva vida a Tòquio. Allí coneix a la jove aprenent de geisha, la Komako, innocent i apassionada. El pas del temps i de les estacions, faran que les trobades es repeteixin i vagin fluint cap a una història no satisfeta, on apareixerà una altra jove, la Yoko.

Vent gelat que anuncia neu. Hiverns llargs, amors i el pas del temps. Una estació termal, un home i dues joves. Amor fracassat, amor rival i amor perdut.

“Un frío destello perdido en la distancia. Y cuando su diminuto fulgor prendió en la misma pupila de la muchacha, cuando se sobrepusieron y se confundieron el resplandor de la mirada y el de la luz clavada en la lejanía, se produjo un verdadero milagro de la hermosura, abierto en flor en un reino imaginario, con aquel ojo iluminado que parecía navegar sobre el océano de la noche y las rápidas olas de las montañas.”

Contrast d’estacions, de vida i de sentiments. En Kawabata, amb un estil poètic i bell, juga amb els vèrtex d’un triangle amorós. Oscil.lacions entre la bellesa i la decadència, la passió i el rebuig, la naturalesa i la quotidianitat, per omplir una història de detalls, de silencis i d’esdeveniments intuïts, que deixen una sensació d’agradable confusió, davant un final abrupte, que bé és un acabament, però podria ser una continuació. El protagonista veu crèixer una jove innocent i apassionada, però ell no la pot estimar. L’aparició d’una bella jove, desperta un desig i una curiositat, però tampoc serà amor. Els amors no satisfets, la rivalitat passada i present, la sensació de pèrdua del que no és té i del que es desitja, omplen la buidor de qui viu al marge de la passió i cobreixen les pàgines d’aquesta novel.la.

… Les passes desperten un suau soroll, com un xiuxiueig de veus apagades. A poc a poc, s’enfonsen en la blancor bella i pura del mantell de neu que ho cobreix tot. El vent gelat aixeca la pols de cristalls de glaç, que barrejats amb el so del brogit fred, esdevenen figures úniques i diferents que duen mil històries clavades, a cada aresta i a cada cara del seu cos polièdric…

-la darrera estança del laberint, 9 d'abril de 2008-

Kitchen, de Banana Yoshimoto

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

Yoshimoto, Banana. Kitchen (Kitchin, 1988).

Barcelona: Tusquets-Andanzas, 2a. edició, 2006; 201 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-386-3

La cuina, per la Mikage, és el lloc on pot preparar els àpats, és la manera que té de fer-se una idea de com és la gent, però, sobretot, és el seu refugi. En morir la seva àvia i quedar-se sola, acceptarà la proposta de Yuichi per viure amb ell i la seva mare.

Acompanyant Kitchen, hi ha el relat de Moonlight Shadow. La Satsuki no pot dormir i va a còrrer fins el pont, i en Shu depèn d’un vestit, només el fenomen de Tanabata els podrà ajudar a deixar de fugir.

Kitchen... Solitud i mort. Electrodomèstics, menjars i el matalàs d’un sofà. La cuina com a món tancat. L’amistat, la complicitat, i la persona que tenim al costat.

“Lo supe, y tomó forma de palabras: ‘El camino está siempre marcado, pero no en un sentido fatalista. Cada instante, con la respiración, con la mirada, y con los días que se repiten, uno tras otro, se va decidiendo espontáneamente’. Y, dependerá de cada uno, pero, yo, al darme cuenta de esto, no podía hacer otra cosa que quedarme tal como estaba, tendida boca arriba mirando el cielo de la noche, con el katsudon, en pleno invierno, dentro del charco, en el tejado de un lugar desconocido como si fuera lo más normal.”

Moonlight Shadow... Pèrdua i dolor. Company, parella, germà i amor. El darrer cop, un pont, un vestit de mariner, i rialles dins la llum.

“La expresión de quien lucha consigo mismo para no pensar en las personas que ha perdido. Acababa poniendo aquella cara, sin yo saberlo, sin darme cuenta, cuando estaba entre unas tinieblas hacia las que venían oleadas de soledad al reocrdarlo todo de repente.”

Sentiments i dolors davant la mort i la solitud. Buidors amargues que costen d’acceptar i que sembla que no es poden tornar a omplir, creen una mena de cuirasses que pretenen protegir, però que acaben aïllant. Primers escrits de Banana Yoshimoto on perfila el seu estil propi, carregat d’introspecció, sensibilitat i senzillesa, davant el desdibuix entre el món real i el món imaginari. Narracions que mostren, amb to tranquil, símbols de tristesa, solitud, amor i amistat, que com espines amagades, es van clavant en el record i en la vida dels seus protagonistes.

… Alçarà el cap, mirant al seu voltant. Atent a qualsevol moviment, al més mínim soroll. I tot i comprovar que tot és en el seu lloc, el seu cos tremolarà, mentre corrent a gran velocitat, el ratolí sortirà de l’amagatall i travessarà tota l’habitació…

-la darrera estança del laberint, 7 d'abril de 2008-

Quadern de capçalera, de Sei Shonagon

Sei Shonagon (965- entre 1000 i 1025), dama de la cort i escriptora del diari íntim més famós de la literatura clàssica japonesa.

Shonagon, Sei. El libro de la almohada (recull de Makura No Soshi, segle X).

Madrid: Alianza-Literatura, 2004; 166 pp; selecció i traducció de Jorge Luis Borges i Maria Kodama; ISBN 84-206-5674-7

Des de novembre de 2007, editat per La Magrana en la col.lecció de Les Ales Esteses.

Selecció de 126 capítols del diari de capçalera d’una jove dama de companyia, del període Heian del Japó imperial de finals del segle X.

Reflexions, descripcions, sentiments i percepcions. La vida de la Cort i la visió d’una dama de companyia de l’Emperadriu. Llistes, catàlegs, aforismes i enumeracions.

“Siempre me tocan y me encantan los lugares con lagunas, no sólo en el invierno cuando uno descubre al despertar que el agua se ha helado, sino en cualquier época del año. Las lagunas que me gustan más no son las que han sido cuidadas. Prefiero las que han sido dejadas a su suerte y están cubiertas de hierba. De noche, en los verdes espacios de agua, sólo se ve el pálido fulgor de la luna. En cualquier hora y en cualquier lugar me conmueve la luna.”

Les dones de la cort, tot i la submissió als homes, tenien una gran cultura. Mentre ells anaven a la guerra, elles van escriure. En l’època clàssica de la literatura japonesa, i majoritàriament gràcies a la mà de les dones, apareixen noves formes literàries: el waka, el nikki, el monogatari i el zuihitsu. El Makura No Soshi (literalment: notes del coixí), és el nikki o diari íntim, que Sei Shonagon, escriu. No resulta difícil imaginar com una jove dama, amb una cal.ligrafia bella i elegant, omple els papers d’arrós, d’un petit bloc, que guardarà gelosament en la capçalera del seu llit. Anotacions del dia a dia de la cort, reflexions senzilles, definicions de bellesa, llistes interminables, evocacions del que li plau i del que no, i sentiments íntims. Les seves paraules fixen pinzellades d’una època i d’un esperit, abans de que s’apagui l’espelma i la foscor de la nit ompli la cambra.

… Bombolles juganeres que s’eleven, reflexen la llum en franges de colors iridescents i tremolosos. Tels primes que en trencar-se es desfan en infinits i minúsculs esquitxos…

-la darrera estança del laberint, 3 d'abril de 2008-