Fukazawa, Shichirô. Narayama (Narayama bushikô, 1956).
Barcelona: Proa, 2008; 94 pp; traduït per Alfred Badia; ISBN 84-8437-350-6
Shohei Imamura va versionar la novel.la amb La Balada de Narayama, en 1983 (de la que ja existia una versió cinematogràfica de 1958).
Les cançons al.lusives en els pobles de muntanya reflexen anècdotes, costums, tradicions i llegendes. Donen testimoni d’un estil de vida lligada a la terra i a la duresa de les situacions dels seus habitants.
Cançons, realitat i fam. La mort reflexa l’estil de vida, quan la cruesa del món imposa dràstiques solucions.
"-T’ho haig de dir. Si no et ve de gust, no tens cap necessitat d’arribar a la muntanya. Encara que tornis a casa a partir de les Set Valls, no passa res! Després d’això, bé que no hi havia ningú, escrutà l’obscuritat que els rodejava una mica esporuguit.”
La vida a la muntanya s’endureix encara més quan la fam apreta. El viatge a la muntanya de roures, el Narayama, cobert d’un vel de religiositat i de tradició, no és més que una solució dràstica a una situació dura. Cada poble té els seus costums i té una relació especial amb els vells de la seva societat. En aquest “poble de davant”, quan els vells arriben a la setantena tenen com a destí el cim del Narayama, on arriben carregats a l’esquena del fill primogènit. La situació no deixa de ser una llosa pesada a la consciència per aquells fills que estimen als seus progenitors, que sempre han tingut en ells l’ajut i la força per tirar endavant amb la familia, d’altres, la sentiran més lleugera. La vella O Rin i el vell Matayan donen dues visions d’aquesta realitat. Dues perspectives que no deixen d’anar íntimament lligades a com han obrat en vida. La moral de la faula està íntimament arrelada a preceptes religiosos, sent la mort que els espera la que s’han construït en vida. Mentre ella rebrà un mantell blanc dalt del cim, ell rebrà la caiguda i l’agonia dels corbs negres del fons del barranc, mentre, la vida en el poble, continuarà. Un to poètic, esquitxat de melangia i tendresa, no escapa de la crua mirada al recull de folklòric d’una comunitat, sense aprofindir en judicis de valors severs ni dures moralitats, reflexa com la supervivència és una necessitat.
… Cauen. Lentament. A poc a poc, ho cobriran tot. S’extendran com un gran vel, amagant i adolcint les formes i els contorns que cobriran. I amb un no res, només quedarà un extens i dens mantell d’un blanc radiant, homogenitzant-ho tot, unificant-t’ho tot…
-la darrera estança del laberint, 1 d'agost de 2008-
-la darrera estança del laberint, 1 d'agost de 2008-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada