... retorns...

... i deia Cortázar: "el escritor es culpable de literatura, nada le gusta más que imaginar excepciones, individuos fuera de la especie, monstruos no siempre repugnantes". Ell imaginava i jugava amb la realitat i amb el somnis. Torno a llegir a Cortázar i em retrobo amb la veu del protagonista, amb allò que diu i amb aquells pensaments sorgits a partir de les seves paraules. S'alcen davant meu fantasmes acceptats, formes no resoltes, dimensions desconegudes o absurdes, genis sense genialitat, fantasmes a desgrat, tot, dins d'una atmosfera inquietant sota una aparença normal i quotidiana. Espurnes de tristesa, d'acceptació, d'humor, de misteri, de sorpresa, de realitat, de fantasia, sense seguir una linealitat reglada, sense pèrdua d'interés, ni de força, ni de bellesa. I m'omplo de babes, i apareixen dimonis. Em sento culpable de barrejar frases i imatges, d'inventar sobre allò inventat, i a desgrat, agafo de nou la càmara i miro l'objectiu i em pregunto si sortirà el sol o si tornaran els núvols, mentre tot es descol.loca per tornar-se a col.locar de manera semblant però no igual...