... perquè, sempre, quan he pensat en ella, m'omple una tristesa agredolça... i m'imagino el dolor del cos en convertir-se en fusta; com la sang, en tornar-se sàvia, va alentir el seu pas en perdre la seva calidesa vermella i voluptuosa... no sabria dir perquè, abans de lluitar, de cridar, de mossegar, d'enfrontar-se, va preferir arrelar-se a la terra, quedar-se quieta, immòbil, fixa, veient passar el sol i la lluna, els núvols i la pluja... sentint com les fulles canvien de color i cauen, com els ocells venen i van i ella es queda...
"És un arbre que s'està canviant en noia o és una noia que s'està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens podem alegrar ni entristir. Assistim, només, com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi."
Retall de Dafne, a Les Roques i el mar, el blau de Salvador Espriu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada