113 th Chorus

Mexico City Blues  - 113th Chorus

by Jack Kerouac

Got up and dressed up

and went out & got laid 

Then died and got buried 

 in a coffin in the grave, 

 Man— 

 Yet everything is perfect, 

Because it is empty, 

Because it is perfect 

with emptiness, 

Because it's not even happening. 

Everything 

Is Ignorant of its own emptiness— 

Anger 

Doesn't like to be reminded of fits— 

You start with the Teaching 

 Inscrutable of the Diamond 

And end with it, your goal 

 is your startingplace, 

 No race was run, no walk 

 of prophetic toenails 

Across Arabies of hot 

 meaning—you just 

 numbly don't get there

Johnny Depp reads a Jack Kerouac poem  from Mexico City Blues. 

 From The United States of Poetry episode "The Word."

... i no sabria dir...

... perquè, sempre, quan he pensat en ella, m'omple una tristesa agredolça... i m'imagino el dolor del cos en convertir-se en fusta; com la sang, en tornar-se sàvia, va alentir el seu pas en perdre la seva calidesa vermella i voluptuosa... no sabria dir perquè, abans de lluitar, de cridar, de mossegar, d'enfrontar-se, va preferir arrelar-se a la terra, quedar-se quieta, immòbil, fixa, veient passar el sol i la lluna, els núvols i la pluja... sentint com les fulles canvien de color i cauen, com els ocells venen i van i ella es queda...

"És un arbre que s'està canviant en noia o és una noia que s'està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens podem alegrar ni entristir. Assistim, només, com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi."

Retall de Dafne,  a Les Roques i el mar, el blau de Salvador Espriu.

Apol·lo i Dafne, estàtua barroca de marbre de Gian Lorenzo Bernini (1621 - 1623).

... flors per a tu...

... flors petites, lleugeres, fràgils, com el teu caminar...

... flors suaus, rialleres, de tots colors, com els dies que vas viure...

... flors per a tu, que no obliden, que et recorden....

... divagacions amb un diari a la mà...

... Una operació corrent. Anar al bar de sempre. Demanar el cafè, agafar el diari, anar a la taula on seus i que d'alguna manera et creus teva, i començar a passar pàgines mentre et porten la dosi de cafeïna diària. Petits glops de vici calent, mentre els ulls passegen pels titulars. T'atures en un, el llegeixes per sobre i continues. Informació caòtica malgrat el sistema ordenat de classificació. Tipografies ballant. Frenètica dansa d'articles. Només vols un petit recer, un lloc on aturar-te i poder assaborir glops de bona literatura periodística, salvavides del nàufrag, que et fa creure encara en una professió i en un ofici. Les darreres gotes de cafè llisquen entre les paraules del bon columnista. Potser sí que avui serà un bon dia...

"La existencia de un periodista contiene todos los elementos que dotan de gracia a la vida de cualquier hombre de provecho.

¿Sinceridad? Un periodista dice sinceramente aquello que no cree.

¿Creatividad? Un periodista crea sin parar, haciendo pasar sus deseos por realidades.

¿Amor? Un periodista ama con ternura lo que no merece amarse.

Pero estoy divagando de nuevo."

Serguei Dovlátov. El compromiso. Gasteiz: Ikusager Ediciones, 2005. Compromiso Undécimo, pàgina 157.

... retorns...

... i deia Cortázar: "el escritor es culpable de literatura, nada le gusta más que imaginar excepciones, individuos fuera de la especie, monstruos no siempre repugnantes". Ell imaginava i jugava amb la realitat i amb el somnis. Torno a llegir a Cortázar i em retrobo amb la veu del protagonista, amb allò que diu i amb aquells pensaments sorgits a partir de les seves paraules. S'alcen davant meu fantasmes acceptats, formes no resoltes, dimensions desconegudes o absurdes, genis sense genialitat, fantasmes a desgrat, tot, dins d'una atmosfera inquietant sota una aparença normal i quotidiana. Espurnes de tristesa, d'acceptació, d'humor, de misteri, de sorpresa, de realitat, de fantasia, sense seguir una linealitat reglada, sense pèrdua d'interés, ni de força, ni de bellesa. I m'omplo de babes, i apareixen dimonis. Em sento culpable de barrejar frases i imatges, d'inventar sobre allò inventat, i a desgrat, agafo de nou la càmara i miro l'objectiu i em pregunto si sortirà el sol o si tornaran els núvols, mentre tot es descol.loca per tornar-se a col.locar de manera semblant però no igual...

... digueu-li introducció, digueu-li cloenda...

... diuen que entre l'escriptor i el territori hi ha un vincle estret, una relació emotiva i fràgil alhora. El paisatge és capaç d'inspirar les més belles paraules, de donar veu al sensible i de fer brollar emocions íntimes. Davant seu ens perdem dins la seva grandesa, aturant-nos en cada petit detall.
Passejant per la literatura, anant d'un lloc a un altre, ens deixem endur i caminem, a poc a poc, pel simple plaer de fer-ho. Bressolats per les veus banyades de verds i blaus, es fan presents escenes, personatges i històries. Descobrim, redescobrim, muntanyes, aigües, pobles i gent, gaudint d'una terra propera i estimada.
I així, tot passejant, aprenem a mirar i a escoltar de nou el nostre territori a través de la literatura...

... dissabte 23 d'abril, en una plaça petita, en un poble de muntanya, un passeig...

... me'n recordo...

... me'n recordo o crec recordar-ho, com si d'entre el son i la vigília les imatges quedessin barrejades, sense saber quina pertany a un i quina a l'altra...

... el soroll de la fusta del terra sota els peus marca cada passa. Els dits es passegen pels lloms dels llibres i acaronen aquelles enquadernacions de pell gastada, de cartró rosegat i de lluentors perdudes. La mà s'atura sobre un llibre, fa un petit moviment de canell i, molt a poc a poc, surt del seu lloc. En obrir-lo, la pols pessigolleja el nas i l'omple de la fortor de paper vell i tinta impressa. Les hores passen des del seient improvitzat en aquella finestra. I amb el llibre a les mans, llegint, o prement-lo lleugerament contra el pit, mentre els ulls s'endinsen en aquell cel, sovint els personatges de la lectura es confonen amb aquells núvols esfilagarsats que enteranyinen el blau.
Recordo l’arribada a la casa, com la mare feia dissabte i amb un drap a l’escombra repassava els racons del sostre. Tanco els ulls i encara puc notar el formigueig per tot el cos en veure aquelles aranyes que queien. Em miro els llibres. El cel va canviant de color i de forma, omplint-se de reflexos plens de llum i d’ombres, anunciant lentament el pas de la tarda...